Negacionistes de la denúncia anònima

Per als negacionistes de la denúncia anònima no importa què és el que es denuncia, per greu que siga. Importa qui denúncia, perquè sabent qui ha sigut el denunciant els fets es tapen. Volen saber qui denúncia perquè d’aquesta manera es pressiona, es desacredita i es represàlia al denunciant, o bé se l’acusa de falsedat. El missatge és: busca’t un advocat que et defense, que t’assabentaràs. Això és el que constatem en massa ocasions en l’Agència Valenciana Antifrau. El denunciant és denunciat per trencar la llei del silenci, per salvaguardar l’interés de tots, per defensar-nos dels fraus, de les irregularitats i de la corrupció. Els negacionistes rebutgen la denúncia anònima, encara que està prevista en la legislació especial i és aplicada per la jurisprudència que expressa l’evolució en l’aplicació de les lleis adaptant el dret a les demandes i realitats socials. L’Agència Tributària i la Inspecció de Treball i Seguretat Social, per posar dos exemples, reconeixen la denúncia anònima a Espanya, perquè aquesta és, per motius obvis, de gran utilitat. La llei fiscal no especifica qui pot presentar una denúncia tributària a l’Administració, per la qual cosa la denúncia pot ser anònima; és a dir, el denunciant pot no revelar la seua identitat. El fet que no conste la identitat del denunciant no representa cap obstacle per a tindre en compte la denúncia i examinar la documentació aportada i, si escau, iniciar les corresponents actuacions de comprovació i investigació per part de les autoritats competents. La Inspecció de Treball i Seguretat Social compta amb una bústia de denúncies, al qual acudir per a notificar tots els comportaments que impliquen precarització laboral en l’ocupació i posar en coneixement qualsevol situació injusta que puga patir un treballador, oferint la possibilitat de comunicar des de l’anonimat les situacions d’abús laboral i incompliments. També la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) compta amb la seua pròpia bústia de denúncies, que permet l’anonimat, a fi de detectar i, en el seu cas, perseguir i sancionar infraccions al dret de la competència. En matèria de prevenció del blanqueig de capitals, els subjectes obligats (entitats financeres i de crèdit, asseguradores, empreses de serveis d’inversió i de garantia recíproca, entre altres) han d’establir un canal de denúncies intern de manera que empleats, agents o directius puguen comunicar, fins i tot de manera anònima, qualsevol informació rellevant sobre possibles infraccions en aquest camp. El propi Ministeri de l’Interior va habilitar, des de l’any 2015, una bústia de denúncies anònim per a casos de terrorisme. Igualment, en matèria de protecció de dades s’admeten les denúncies anònimes, la qual cosa contribueix a una millor protecció de les persones denunciants i facilita que es denuncien més casos. Això constitueix una bona oportunitat perquè les empreses afronten els seus problemes internament abans que transcendisquen a l’exterior. Per part seua, la Sala penal del Tribunal Suprem, en una important sentència el ponent de la qual va ser el magistrat Vicente  Magro, Sentència núm. 35/2020 de 6 de febrer de 2020, valguda una denúncia anònima com a origen d’una investigació interna en una empresa per a destapar un frau, fent referència a la Directiva (UE) 2019/1937 i als canals de denúncia, als quals qualifica d’altament eficaces en l’arrancada de la notitia criminis, perquè propicien -diu la sentència, la deguda investigació policial i el descobriment de pràctiques il·lícites o delictives. Afig que una denúncia anònima no impedeix una investigació penal, sinó que exigeix únicament una anàlisi reforçada per a la seua presa en consideració, que pondere la coherència i la versemblança de les dades. Aquesta Sentència recull una doctrina que és continuïtat d’unes altres, dictades també per la Sala penal del Tribunal Suprem, com la Sentència núm. 54/2019 de 6 de febrer de 2019 i la Sentència núm. 318/2013 d’11 d’abril. La Directiva (UE) 2019/1937 del Parlament Europeu i del Consell de 23 d’octubre de 2019 relativa a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, denominada comunament Directiva Whistleblower, adverteix, en les seues primeres línies, que les persones que treballen per a una organització pública o privada, o estan en contacte amb ella en el context de les seues activitats laborals, són sovint les primeres a tindre coneixement d’amenaces o perjudicis per a l’interés públic que sorgeixen en aqueix context. En informar sobre infraccions, aquestes persones actuen com a denunciants i per això exerceixen un paper clau a l’hora de descobrir i previndre irregularitats i de protegir el benestar de la societat. No obstant això, els denunciants potencials solen renunciar a informar sobre les seues preocupacions o sospites per temor a represàlies. En aquest entorn, és cada vegada major la necessitat de reconéixer la importància de prestar una protecció efectiva als denunciants. Aquesta Directiva va entrar en vigor a Espanya el dia 17 de desembre de 2019 i el seu termini de transposició a l’ordenament jurídic espanyol va véncer el 17 de desembre de 2021, havent-hi la Comissió Europea représ a Espanya per tal motiu. Tant la citada Directiva com la Convenció de Nacions Unides contra la corrupció, ambdues directament aplicables en tota Espanya, aquella des de 17 de desembre de 2021 i aquesta des de la seua ratificació pel Congrés dels Diputats segons publicació en el BOE de 19 de juliol de 2006, possibiliten la denúncia anònima. En desenvolupament d’aquesta Convenció de Nacions Unides i anticipant-se a la citada Directiva, es crea l’Agència Valenciana Antifrau per llei aprovada en les Corts Valencianes el 28 de novembre de 2016, com a institució pública independent amb funcions de prevenció i foment de la integritat i ètica pública, investigació de denúncies, protecció de persones denunciants i capacitat sancionadora. L’Agència Antifrau, conforme a la seua llei reguladora i a la seua normativa reglamentària de desenvolupament, la qual es troba disponible en el Codi de Lluita contra el Frau i la Corrupció que publica i actualitza periòdicament el BOE, admet les denúncies i comunicacions realitzades per qualsevol persona, tant nominals com anònimes, en aquest últim cas amb plenes garanties mitjançant…

Organitzacions ètiques

“El primer pas en l’evolució de l’ètica és un sentit de solidaritat amb altres éssers humans.” (Albert Schweitzer) Una organització ètica és aquella que està dissenyada perquè la seua estructura i funcionament es corresponguen totalment amb l’interés general, així com amb els principis de legalitat, objectivitat, transparència, eficàcia i eficiència. A més de l’anterior, i també en conseqüència, en una organització ètica es fomenta l’acompliment públic ètic, la cultura de la integritat pública i el desenvolupament dels valors que li són propis, projectant aqueixos valors cap a l’exterior. Destaquem deu elements de les organitzacions ètiques: 1.- Procediments electrònics ben conformats. Que el funcionament intern d’una organització ha de ser electrònic és una cosa que ja no ofereix cap debat en el moment present. Aquest tipus de funcionament abastaria tant els procediments com la resta de processos funcionals de l’entitat. És clau el treball previ de catalogació, simplificació i reenginyeria procedimental. La desburocratització és imprescindible. A partir d’ací, els expedients electrònics es componen de documents electrònics signats i/o segellats electrònicament, conformats a través d’actuacions també electròniques realitzades dins d’un sistema fefaent, traçable i traçable que impedeix o dificulta fins a l’extrem la possibilitat de trampejar. Tot això acaba finalment en un arxiu electrònic que ha de complir els requeriments legals, i sobre el qual al seu torn es donaran suport a la transparència i la memòria històrica de la institució. 2.- Serveis electrònics de qualitat. Aquest punt fa referència a la part externa de l’administració electrònica, referida fonamentalment a l’adequada configuració de les plataformes d’ús públic, encara que també podrien estar inclosos altres instruments com les xarxes socials o l’atenció telemàtica. Aquestes plataformes han de permetre un ús efectiu, intuïtiu, senzill, eficaç i accessible. No han de sol·licitar-se documents que ja obren en poder de l’Administració, ni tampoc dades comprovables per aquesta. Amb caràcter general, la burocràcia ha de reduir-se al màxim, incorporant en la mesura que siga possible declaracions responsables. L’excés de burocràcia és una modalitat de corrupció. També ha de prioritzar-se l’ús dels sistemes d’identificació, llevat que legalment fora imprescindible la signatura. A més, els diferents serveis han de garantir el compliment dels esquemes nacionals de seguretat i d’interoperabilitat. 3.- Automatització de processos simples. En aquest moment ja seria desitjable un cert grau d’automatització de determinades actuacions, generant amb això una millora en agilitat i eficiència. Els procediments i actes reglats permeten una major incorporació d’aquesta mena de mecanismes, tenint en compte que en ells no intervé un judici de valor. L’eina principal de l’automatització és el segell electrònic, especialment el segell d’òrgan que s’estampa de manera automàtica en substitució de la signatura electrònica de l’empleat o autoritat. Han d’identificar-se prèviament els procediments, actuacions i documents als quals s’aplicarà. Més enllà dels segells (d’entitat, d’òrgan, de temps, etc…), el funcionament extraprocedimental de l’entitat ha d’incorporar progressivament els algorismes, com a eina de programació avançada i instrument d’ajuda en la gestió, garantint en el seu cas l’adequada supervisió humana especialment en els casos en els quals resulte necessària la ponderació de les circumstàncies. 4.- Mesures per a la legalització de la contractació pública. La contractació pública ha sigut i encara és un dels focus principals de la corrupció. Abans d’acudir a qualsevol tipus de licitació, ha de realitzar-se l’informe de necessitat. Llevat que es justifique el contrari en algun cas concret, no pot contractar-se externament un servei que ja correspon a un departament intern. Ha de promoure’s la concurrència, fins i tot en els contractes menors, i en aquests ha de quedar almenys un registre fefaent de totes les actuacions. Aquesta informació es publicarà d’acord amb el que es disposa en la Llei. Una major planificació evitarà en tot cas la proliferació de determinats contractes menors que es corresponen amb necessitats periòdiques i repetitives, i per tant previsibles. S’aconsella així mateix l’ús dels anomenats sistemes de racionalització, com les centrals de compres o els sistemes dinàmics d’adquisició. Els plecs de clàusules administratives contemplaran les vicissituds relatives a l’execució del contracte, disminuint amb això de la conflictivitat i la judicialització, especialment en les grans concessions i contractes de llarga duració. Han d’evitar-se els fraccionaments i, en la mesura que siga possible, els modificats. Totes les fases de la vida d’un contracte han de realitzar-se a través dels mitjans electrònics, especialment la licitació mitjançant una plataforma pública o privada homologada que permeta la presentació encriptada de les ofertes, però també la preparació, la formalització, la part administrativa de l’execució i la facturació. En un estadi més avançat, l’arxiu i registre de totes les actuacions es pot realitzar mitjançant l’ús de la tecnologia blockchain. 5.- Salvaguarda activa dels drets de la ciutadania. L’ordenament jurídic reconeix a les persones, com a tals, drets de diferent índole. Després de l’assegurament sense fissures del lliure exercici dels drets fonamentals i, després d’aquests, els de participació democràtica i els socials, el grau de desenvolupament dels anomenats drets administratius és rellevant com a termòmetre d’una societat avançada. En el nostre àmbit té especial importància el dret d’accés a la informació. L’Administració treballa per i per a la ciutadania. Els usuaris no han de quedar desatesos de cap de les maneres. Les oficines d’atenció ciutadana en l’actualitat es denominen “d’assistència”, nomenclatura que ha d’aplicar en el seu sentit literal. Les actuacions d’ofici no sols han de reservar-se per als procediments de tipus sancionador, sinó també per al reconeixement o autorització de drets preexistents de les persones que no els sol·liciten. Sense perjudici del ja indicat en el punt dedicat a la licitació, amb caràcter general han d’articular-se adequadament els procediments legals que corresponguen en cada cas i que asseguren la concurrència i la selecció en condicions de publicitat i igualtat (subvencions, processos selectius, contractes, autoritzacions…). Finalment, la dimensió més moderna dels drets de les persones ha d’estar enfocada a la justícia social i la sostenibilitat (econòmica i mediambiental). 6.- Transparència de segona generació: dades obertes. Publicar la informació que estableix la Llei ja no és suficient. En tot cas, una organització no és transparent únicament per tindre un…

L’ arquitectura institucional de les polítiques d’ integritat a Espanya

(A propòsit de la guia d’aplicació de mesures antifrau del Servei Nacional de Coordinació Antifrau) Preliminar Des de fa alguns anys hi ha una tendència organitzativa governamental que insereix suposats òrgans “independents” en el si de les estructures ministerials. En veritat, perquè hi hagi independència funcional d’un òrgan s’han de donar, almenys, les següents premisses: a) Que el nomenament no es produeixi per lliure nomenament o designació ni pugui comportar lliure cessament (durant el període del seu mandat o exercici no pugui ser cessat més que per causes taxades); b) Que en el procés de designació es valorin objectivament els mèrits i competències dels diferents candidats; i c) Que l’òrgan no estigui dins de l’estructura jeràrquica (gaudeixi, almenys, d’un estatus efectiu d’autonomia funcional) dels departaments ministerials ni estigui sotmès a directrius o subordinat a otres òrgans. La realitat d’aquestes solucions organitzatives (fins a cert punt fakes o impostades) comença a oferir diferents modalitats, algunes d’elles inserides en el Ministeri d’HFP (per exemple, OIRESCON, de la qual ja m’ocupé en el seu moment: https://www.hayderecho.com/2019/03/07/las-instrucciones-de-la-oficina-independiente-de-regulacion-y-supervision-de-la-contratacion/ ; i ara, per raons de contingència, cobra protagonisme el Servei Nacional de Coordinació Antifrau). El fenomen requeriria una atenció més intensa per part de la doctrina. La creació del Servei Nacional de Coordinació Antifrau (SNCA) es va dur a terme per la disposició addicional vint-i-cinquena de la Llei General de Subvencions, incorporada el 2015 per donar compliment a la previsió establerta a l’article 3.4 del Reglament (UE, EURATOM) 833/2013, relatiu a les investigacions efectuades per l’OLAF (Oficina Europea de Luca contra el Frau). Però s’ha de tenir en compte el que estableix el 10 d’aquest Reglament quan estableix el següent: “Quan un Estat membre no hagi creat un servei especialitzat a nivell nacional encarregat de la tasca de coordinar la protecció dels interessos financers de la Unió i la lluita contra el frau, s’ha de designar un servei («el servei de coordinació antifrau») que faciliti la cooperació i l’intercanvi d’informació n efectius amb l’Oficina”. Dit d’una altra manera, aquest Servei es va crènyer subsidiàriament davant l’absència d’una institució (servei especialitzat, llámesele Agencia o qualsevol altra denominació) que hauria de disposar, per la naturalesa de les coses, d’un estatus d’autonomia funcional similar al que disposa l’OLAF. I mentre no existeixi, cosa que avui dia succeeix (encara que l’Avantprojecte de Llei fet públic ahir mateix, 8 de març, pel Ministeri de Justícia, sobre protecció de les persones que informin “sobre la corrupció”, sí que crea, si bé amb funcions molt limitades, una “Autoritat independent de Protecció de l’Informant”), tals funcions de coordinació de la protecció dels interessos financers de la Unió les durà a terme provisionalment  l’ esmentat Servei, que ha estat traslladat al Dret intern amb la mateixa denominació que estableix el reglament europeu. El lògic seria que aquestes funcions “provisionals” se situessin al seu dia en l’òrgan especialitzat, si no es dissenya aquest com una institució capitidisminuïda sense competències efectives en integritat. El que no ens diu la normativa europea és com es tendeix que articular aquest “servei”. La DA 25a de la LGS va establir que “exercirà les seves competències amb plena independència“, una caracterització que no quadra gaire bé amb la previsió recollida en el Reial Decret 682/2021, quan s’afirma que exerceix les seves funcions sota la direcció i supervisió de l’Oficina Nacional d’Auditoria, ambdós òrgans amb el rang de subdirecció general dependents de l’IGAE.  Malgrat els esforços dialèctics que comporta (per exemple en l’article 22 del Reial Decret Llei 36/2020 i en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència), i així li ho hem venut a la Unió Europea, denominar l’IGAE com a òrgan independent, tampoc compliria les exigències abans citades.  Certament, tal com es deia, la creació de l’SNCA es devia a aquesta exigència de context (absència d’una institució o òrgan especialitzat de lluita contra el frau a Espanya), i amb la finalitat de complir aquesta anomia per fer efectiu el que estableix l’article 3.4 de l’esmentat Reglament OLAF. Però, en aquest mateix apartat 3.4 “in fine”, es preveu una important clàusula de tancament: “Quan correspongui, de conformitat amb el Dret nacional, el servei de coordinació antifrau podrà considerar-se l’autoritat competent a efectes del present Reglament”.  Dit d’una altra manera, el que fa el Reglament OLAF –com no podia ser d’una altra manera- és reconèixer allò obvi: el principi d’autonomia institucional pel que fa a la incorporació del Dret de la UE pels Estats membres obliga que serà el sistema intern de distribució de competències del  cada Estat  el que determini en quina mesura l’SNCA serà o no “autoritat competent” a efectes de l’esmentada normativa. Quelcom que evidentment en el nostre cas no es produeix. El Reglament OLAF diferència, per tant, la tasca de “coordinar la protecció dels interessos financers de la Unió i la lluita contra el frau”, que té moltes limitacions en si mateixa en un Estat d’estructura composta (amb nivells de govern dotats d’autonomia normativa i organitzativa), de la consideració d’aquest “servei” com a “autoritat competent”.  Dos rols molt marcats que en l’ execució del PRTR s’ han de tenir en compte. Tal com s’ha dit esos pressupostos normatius van servir perquè es creés el 2015 l’òrgan citat en les condicions exposades; però això va ser una mesura contingent (davant l’absència d’una institució especialitzada), derivada del TFUE (articles 310, 317 i, especialment, 325) i de la Directiva 1303/2013, de disposicions comunes en matèria de fons europeus  i per a un àmbit de gestió llavors limitat (fons europeus EIE del Marc Financer Plurianual 2014-2020), però que les mesures anticícliques posades en marxa amb l’Instrument Europeu de Recuperació i amb el propi Mecanisme de Recuperació i Resiliència, han multiplicat per cinc els recursos financers que s’hauran d’executar en cada exercici pressupostari. A més, les exigències del Reglament Financer 2018 de la UE van deixar ja meridianament clar que la gestió compartida de fons europeus requeria per totes les autoritats nacionals l’adopció de mesures de prevenció, detecció i correcció del frau en els sistemes de control intern com a part integrant…