36 preguntes i respostes sobre la Llei 2/2023

QÜESTIONS BÀSIQUES SOBRE LA LLEI  Quin és l’objectiu de la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informen sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció?  El seu objectiu és protegir  les persones que informen o denuncien infraccions en la seua àmbit laboral enfront de les represàlies que puguen patir. La Llei transposa la Directiva 2019/1937 del Parlament Europeu sobre protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió. La Llei 11/2016 de creació de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana, es va anticipar a la Directiva, creant una bústia externa de denúncies obert a tota la ciutadania i un estatut de protecció de les persones que denuncien, ja siguen persones físiques o jurídiques. Qui pot informar o denunciar una irregularitat en el seu àmbit laboral davant l’Autoritat Independent de Protecció a l’Informant (AIPI), la qual encara no s’ha creat, o davant les autoritats o òrgans autonòmics competents? Les persones vinculades per una relació laboral o professional. En el cas de la Comunitat Valenciana, l’autoritat competent és l’Agència Valenciana Antifrau.  Quin tipus d’informacions o denúncies s’inclouen dins de l àmbit d’aplicació de la Llei i donen dret a protecció? Les accions o omissions que puguen ser constitutives d’infracció penal o administrativa greu o molt greu. Com per exemple: passar les preguntes en un examen, manipular una contractació, construir on no es pot, accedir a una subvenció sense tindre els requisits… En el cas de l’Agència Valenciana Antifrau són aquells fets o conductes que poden ser constitutius/as de corrupció, frau, irregularitats administratives, comportaments constitutius d’infracció administrativa o disciplinària i conductes, així com les conductes o activitats reprotxables per ser contràries a la integritat i a l’ètica pública. Com per exemple, malbaratar els diners públics, conflictes d’interés, enriquiment injust, … Té competències l’Agència Valenciana Antifrau en el sector privat? Només podria tindre aquesta competència si es modifica la Llei 11/2016 de creació de l’Agència, ampliant el seu àmbit d’actuació. Per tant, per al sector privat l’organisme competent és l’Autoritat Independent de Protecció de l’Informant (AIPI) que encara no s’ha creat.  Quines són les vies i formes per a informar o denunciar d’una infracció d’acord amb la Llei 2/2023? Mitjançant el canal intern de què ha de disposar cada entitat, o mitjançant el canal extern, que en el cas de la Comunitat Valenciana és el de l’Agència Valenciana Antifrau. La Llei permet que l’informant puga triar entre el canal intern o extern, segons les circumstàncies i els riscos de represàlies que considere. La denúncia podrà ser anònima o identificada, i es podrà realitzar per qualsevol mitjà: escrit, verbal, per correu electrònic, postal, missatgeria de veu, etc. Qui poden ser persones informants segons la Llei 2/2023? La Llei 2/2023 empra el terme “informant” com a sinònim de persona denunciant per a referir-se a les persones del sector públic o privat que comuniquen o revelen informació sobre irregularitats de les quals són coneixedores en el seu àmbit professional o laboral. S’inclouen persones que treballen:– En les administracions públiques qualsevol que siga la seua relació laboral (funcionaris de carrera, interins, laborals, eventuals…)– En l’àmbit privat.– Que estan realitzant pràctiques, becaris, en formació o que estan participant en un procés selectiu.– En empreses vinculades amb l’administració ja siguen contractistes, subcontractistes, proveïdors, etc. En tot cas, aquestes persones que comuniquen infraccions han d’informar conforme els requisits de la Llei i comptar amb motius raonables per a creure que la informació que estan proporcionant és certa.  Puc acudir al canal extern de denúncies o he de denunciar en primer lloc en el canal intern?  El canal intern ha d’utilitzar-se de manera preferent, perquè una actuació diligent i eficaç en el si de la pròpia organització podria paralitzar les conseqüències perjudicials. No obstant això, la Llei permet que l’informant puga triar el canal intern o extern, segons les circumstàncies i els riscos de represàlies que considere. En tot cas, l’AVAF és el canal extern al qual es podrà acudir conforme al que es disposa en la Llei 2/2023 i en la seua normativa autonòmica reguladora. Quals són les mesures de suport que estableix la Llei 2/2023 la persona que denúncia o informa?  Informació i assessorament gratuïts, sobre els procediments i recursos disponibles, la protecció enfront de les represàlies i els drets de la persona afectada. Assistència efectiva per part de les autoritats competents davant qualsevol autoritat implicada en la seua protecció enfront de represàlies, inclosa la certificació que poden acollir-se a protecció a l’empara de la present llei. Assistència jurídica en els processos penals i en els processos civils transfronterers de conformitat amb la normativa comunitària. Suport financer i psicològic, de manera excepcional, després de la valoració de les circumstàncies. Tot això, amb independència de l’assistència que puga correspondre segons la Llei 1/1996 d’assistència jurídica gratuïta, per a la representació i defensa en procediments judicials derivats de la presentació de la comunicació o revelació pública. Quines persones poden accedir a les mesures de protecció que recull la Llei? A més de les persones informants o denunciants, podran accedir les relacionades amb aquestes que puguen veure’s perjudicades o represaliades com, per exemple, familiars o companys de treball. Què passa amb les represàlies?  Es prohibeixen expressament els actes de represàlia, incloses les amenaces i les temptatives de represàlia. S’entén per represàlia qualsevol acte o omissió prohibit per la Llei, o que de manera directa o indirecta supose un tracte desfavorable que situe a les persones que les pateixen en desavantatge respecte a una altra en el context laboral o professional, només per la seua condició d’informants. Quines són les represàlies més comunes?  Obertura d’expedients disciplinaris i acomiadament. Degradació o denegació d’ascensos i modificacions substancials de les condicions de treball. Danys, inclosos els de caràcter reputacional, o pèrdues econòmiques, coaccions, intimidacions, assetjament o ostracisme. Denegació o anul·lació de llicències, permisos o formació. Discriminació, o tracte desfavorable o injust. Quines són les mesures de protecció enfront de represàlies?  La millor protecció és…

L’EPAC/EACN. Un acostament a aquestes organitzacions i a la importància de la participació en les mateixes de l’AVAF

L’urbanisme i el risc de corrupció

Sota el lema “L’urbanisme i el risc de corrupció” l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana va commemorar el passat 12 de desembre, per sisena vegada, el Dia Internacional de Lluita contra la corrupció. Un grapat de triats experts van parlar de l’importantíssim paper de la ciutadania davant el fenomen de la corrupció urbanística que, de forma organitzada, pot i deu, defensar l’espai públic del qual tots som legítims propietaris. Ens van comptar en primera persona casos en els quals la lluita contra aquesta xacra, malgrat ser molt dura, aconsegueix no sols revertir situacions, sinó també imposar merescudes condemnes als qui grollerament infringeixen la llei en el seu propi benefici. També vam tindre l’oportunitat de conéixer la visió jurídica d’aquest lamentable atropellament al bé comú. El bé jurídic protegit en la corrupció urbanística és la utilització racional del mitjà com a recurs natural limitat i l’adequació del seu ús a l’interés general. Es tracta d’un bé comunitari que no té un titular concret, sinó que la seua lesió perjudica, en major o menor mesura, a tota una col·lectivitat, perquè els escàndols de corrupció lligats a l’urbanisme tenen un enorme impacte: econòmic, ambiental i social. Entre les causes d’aquest fenomen s’assenyala l’excessiva discrecionalitat amb què els Ajuntaments han exercit i exerceixen la funció planificadora. Convenis urbanístics amb particulars que atorguen a aquests un paper decisiu, promocions immobiliàries com a caldo de cultiu, o tecnoestructures funcionarials, bé fent desistiment de les seues funcions, bé servint activament de corretja de transmissió. L’ONG Transparència Internacional ha assenyalat que l’àmbit on la corrupció és més elevada a Espanya és el local. En aquests governs, sobretot en els situats en la costa o en els voltants de les grans ciutats, la qualificació del sòl urbà és l’origen dels majors casos de corrupció. S’adverteixen greus problemes, almenys, en quatre grans àrees: la normativa, la burocràtica, la política i la judicial. La hiperregulació, o fins i tot a vegades la regulació tramposa, deixa oberta la porta a l’arbitrarietat, la confusió i l’opacitat, la prepotència en la presa de decisions i el mal govern. L’obertura d’activitats i el seu funcionament sense la concessió de les oportunes llicències fent els ulls grossos o l’excessiu retard d’autoritzacions en temes senzills que hagueren de resoldre’s amb major eficàcia, són disfuncions del sistema que és necessari corregir. Formació i informació, tant del funcionariat com dels càrrecs electes i no electes, són fonamentals per a previndre la desviació de qualsevol conducta. Les conseqüències no són fútils: possibles delictes de prevaricació, malversació de fons públics, suborns, blanqueig de capitals, organització criminal, tràfic d’influències, finançament il·legal de partits polítics; o com menys, sancions administratives, que han de ser proporcionals, dissuasives i efectives; a més d’aquelles conseqüències que malgrat ser intangibles, tenen una repercussió fins i tot més perjudicial: el mal reputacional, la desconfiança de la ciutadania en les seues institucions i en els qui les governen, la fallida del principi d’igualtat i la desvinculació del bé comú i de l’interés general en benefici d’uns quants. No podem negar la lentitud de la via judicial, amb causes que es prolonguen una mitjana de huit anys; justícia que és onerosa, i que no pot ser costejada pel ciutadà mitjà. A més, moltes vegades embullada: L’assumpte resulta que és contenciós quan es va plantejar per la via penal, o viceversa, si es va plantejar l’acció penal, els fets acaben no ajustant-se als elements del tipus, ja que no tot el que és corrupció està recollit en el Codi Penal. També el Codi Penal requeriria una profunda reforma, així com la Llei processal. La complexitat d’aquests assumptes fa inviable que es puguen escometre adequadament, amb els escassos mitjans personals i materials de què es disposa. Des del nostre punt de vista, els delictes de corrupció haurien de ser de coneixement d’una justícia especialitzada, com ha ocorregut amb temes tan particulars i repudiables com la violència de gènere. Curiós resulta que, encara que urbanitat i urbanisme, procedeixen d’idèntica etimologia, urbs-urbis en llatí, els seus significats actuals més comuns siguen summament distants. Segons la RAE, urbanitat és el comportament d’acord amb els bons modals que demostra bona educació i respecte cap als altres. No obstant això, segons la RAE, urbanisme és l’ordenació dels edificis i espais d’una ciutat; la concentració i distribució de la població a les ciutats. Davant això i amb tots els meus respectes als acadèmics, és preferible en aquest cas acudir a la Wikipèdia, que defineix l’urbanisme com l’estudi de com els habitants d’àrees urbanes, pobles i ciutats, interactuen amb l’entorn construït. Afig l’enciclopèdia lliure la necessitat de la planificació urbana, centrada en el disseny físic i la gestió de les estructures urbanes. En el seu conjunt, estudia les relacions socials, econòmiques i ambientals que tenen lloc dins del fenomen urbà. Devem el terme urbanisme a l’enginyer de camins català Ildefons Cerdà, a la fi del segle XIX. Home polifacètic, va escriure la Teoria general de la urbanització (1895), obra pionera per la qual se’l considera un dels fundadors de l’urbanisme modern. El seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX mitjançant el Pla Cerdà, amb el qual va crear el barri de l’Eixample. Segons Cerdà, la urbanística és la planificació dels diversos llocs i ambients en els quals es desenvolupa la vida material, sentimental i espiritual en totes les seues manifestacions, individuals i col·lectives, i comprén tant els assentaments urbans com els rurals. El benestar de la població, resident o forastera, constitueix l’objecte últim de la urbanització. Cerdà deia: «Heus ací les raons filosòfiques que em van induir i van decidir a aportar la paraula urbanització, no sols per a indicar qualsevol acte que botiga a agrupar l’edificació i a regularitzar el seu funcionament en el grup ja format, sinó també el conjunt de principis, doctrines i regles que han d’aplicar-se, perquè l’edificació i el seu agrupament, lluny de comprimir, desvirtuar i corrompre les facultats físiques, morals i intel·lectuals d’home social, servisquen…