L’EPAC/EACN. Un acostament a aquestes organitzacions i a la importància de la participació en les mateixes de l’AVAF

Blog AVAF-Va

L’EPAC (sigles en anglès d’European Partners against Corruption, en valencià, Socis Europeus Contra la Corrupció) i l’EACN (sigles en anglès d’European contact-point network against corruption, en valencià Xarxa Europea de Punts de Contacte contra la Corrupció, són dos fòrums independents  per a autoritats i òrgans anticorrupció i policials, units en l’objectiu comú de prevenir i combatre la corrupció. Si bé EPAC existeix des del 2004, EACN es va fundar el 2008, seguint el model d’EPAC.

L’EPAC està composta per autoritats anticorrupció i òrgans de vigilància policial de països membres del Consell d’Europa.  L’EACN, una xarxa més formal establerta per una decisió del Consell de la Unió Europea, reuneix les autoritats anticorrupció dels membres de la Unió Europea.    En qualsevol cas, ambdues xarxes treballen juntes com una de sola, atesa la seua missió i objectius comuns. La majoria de les autoritats anticorrupció també són, de fet, membres de tots dos.  Els recursos econòmics amb els quals compten ambdues xarxes se sustenten en contribucions voluntàries de membres, observadors, programes internacionals oficials i altres fonts de finançament com les que provenen de la UE.

Amb l’objectiu general d’enfortir la cooperació,  l’EPAC/EACN proporciona una plataforma perquè els professionals intercanviïn experiències, informació i inquietuds en l’esfera de l’anticorrupció i la vigilància policial, s’ajuden mútuament i cooperen més enllà de les fronteres nacionals, tant a nivell de coneixements teòrics com d’experiències pràctiques. El seu principal objectiu és contribuir a la supervisió policial i la lluita mundial contra la corrupció a través de diàleg i treball conjunt, respectant els ordenaments jurídics de cada país.  En conseqüència, la EPAC/EACN es troba compromesa amb la promoció de sistemes efectius de treball policial i anticorrupció ques’han d’aplicar en estàndards ètics i assegurin el respecte per l’estat de dret i els drets humans.

La missió de l’EPAC/EACN és:

  • Establir, mantenir i desenvolupar contactes entre les autoritats especialitzades en anticorrupció i supervisió policial.
  • Promoure la independència, imparcialitat, legitimitat, rendició de comptes, transparència i accessibilitat en tots els sistemes creats i mantinguts per a la supervisió independent del treball policial i anticorrupció.
  • Promoure instruments i mecanismes jurídics internacionals des d’una perspectiva professional.
  • Donar suport al desenvolupament i la promoció d’ estàndards de treball comuns i millors pràctiques per als òrgans de supervisió policial i les autoritats anticorrupció.
  • Proporcionar una plataforma per a l’ intercanvi d’ informació i experiència sobre els avanços en matèria de supervisió policial i anticorrupció.
  • Brindar suport a altres països i organitzacions que busquen establir o desenvolupar mecanismes de supervisió i autoritats anticorrupció.
  • Cooperar amb altres organitzacions, autoritats, xarxes i parts interessades en el compliment dels objectius anteriors.

En aquests moments l’ EPAC reuneix 90 autoritats anticorrupció i òrgans de supervisió policial del Consell d’ Europa i d’ estats membres de la Unió Europea, és la xarxa més gran d’ Europa en matèria d’ anticorrupció i és una organització especial perquè aglutina diferents tipus de serveis, agències, organitzacions, les quals representen els sistemes de lluita contra la corrupció de cada país. L’EACN comprèn gairebé 60 autoritats anticorrupció dels Estats membres de la UE. L’Oficina Antifrau Europea (OLAF) és membre d’ambdues xarxes, mentre que la Comissió Europea, Europol i Eurojust mantenen una relació contínua amb les activitats de l’EACN. La recentment creada Fiscalia Europea Anticorrupció (EPPO) s’ha unit a ambdues organitzacions en qualitat d’observador.

L’AVAF és membre de l’EPAC/EACN des de la 18a Conferència Professional Anual i Assemblea General, que va ser organitzada per l’Oficina Federal Àustria de Lluita contra la Corrupció (BAK) i que va tenir lloc del 22 al 24 d’octubre de 2018 a Rust, Àustria. Al costat de l’AVAF, diverses autoritats espanyoles són membres de l’EPAC/EACN: la Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), la Fiscalia Especial contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada, la Inspecció de Personal i Serveis dels Organismes Policials de l’Estat (IPSS) dependent del Ministeri de l’Interior, la Divisió d’Afers Interns de l’Os Mossos d’Esquadra i l’Oficina de Prevenció i Lluita Contra el Frau de les Illes Balears

Cada any, l’EPAC/EACN realitza una conferència  i una assemblea general a les quals són convidats els membres d’ambdues xarxes i en les quals s’exposa, entre altres qüestions, la forma de treballar de les diferents autoritats anticorrupció i de vigilància policial, la situació o dificultats en les quals es troben en determinats països o les solucions que s’adopten en matèria de lluita contra la corrupció en determinats casos pràctics a els que han hagut d’enfrontar-se. A més, hi ha diferents grups de treball actius per al desenvolupament de projectes concrets que organitzen seminaris i webinars per exposar i compartir els seus avanços i resultats, als quals tots els membres de l’EPAC/EACN estan convidats, formen o no part d’aquest grup de treball concret.

Els dies 23 i 24 de novembre de 2022 es va celebrar la 21a Conferència Anual i Assemblea General de l’EPAC/EACN a Cs, Moldàvia, en la qual l’Agència Valenciana Antifrau va estar present.

En la conferència es va posar de manifest que la problemàtica del conflicte bèl·lic a Ucraïna, la inflació i la desinformació associada a aquesta, suposen una situació de vulnerabilitat excepcional que accentua els riscos de corrupció.  Es van  aportar així mateix dues idees força que mereix la pena destacar.  Una de molt interès per als països candidats a ser membres de la UE: la corrupció dissuadeix la inversió estrangera;  i, l’altra, que s’ha de tindre molt present per totes les autoritats anticorrupció i per tots els agents socials: és molt difícil construir un sistema per lluitar contra la corrupció i molt fàcil destruir-lo.

 La participació de l’AVAF en aquestes xarxes internacionals li proporciona sens dubte un espai on compartir experiències amb institucions amb ampli bagatge i trajectòria en la lluita contra la corrupció.  Compartir problemes i situacions que es produeixen en altres territoris, així com les formes d’ abordar-los per altres organismes, definitivament enriqueix la nostra institució i que ens ajuda a implantar millors pràctiques en consecució del nostre objectiu final i comú que és la prevenció i lluita contra el frau i la corrupció.

Mª José Moragues Faus

Cap d’unitat d’anàlisi i investigació de l’Agència Valenciana Antifrau

L’urbanisme i el risc de corrupció

Blog AVAF-Va

Sota el lema “L’urbanisme i el risc de corrupció” l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana va commemorar el passat 12 de desembre, per sisena vegada, el Dia Internacional de Lluita contra la corrupció. Un grapat de triats experts van parlar de l’importantíssim paper de la ciutadania davant el fenomen de la corrupció urbanística que, de forma organitzada, pot i deu, defensar l’espai públic del qual tots som legítims propietaris. Ens van comptar en primera persona casos en els quals la lluita contra aquesta xacra, malgrat ser molt dura, aconsegueix no sols revertir situacions, sinó també imposar merescudes condemnes als qui grollerament infringeixen la llei en el seu propi benefici. També vam tindre l’oportunitat de conéixer la visió jurídica d’aquest lamentable atropellament al bé comú. El bé jurídic protegit en la corrupció urbanística és la utilització racional del mitjà com a recurs natural limitat i l’adequació del seu ús a l’interés general. Es tracta d’un bé comunitari que no té un titular concret, sinó que la seua lesió perjudica, en major o menor mesura, a tota una col·lectivitat, perquè els escàndols de corrupció lligats a l’urbanisme tenen un enorme impacte: econòmic, ambiental i social. Entre les causes d’aquest fenomen s’assenyala l’excessiva discrecionalitat amb què els Ajuntaments han exercit i exerceixen la funció planificadora. Convenis urbanístics amb particulars que atorguen a aquests un paper decisiu, promocions immobiliàries com a caldo de cultiu, o tecnoestructures funcionarials, bé fent desistiment de les seues funcions, bé servint activament de corretja de transmissió. L’ONG Transparència Internacional ha assenyalat que l’àmbit on la corrupció és més elevada a Espanya és el local. En aquests governs, sobretot en els situats en la costa o en els voltants de les grans ciutats, la qualificació del sòl urbà és l’origen dels majors casos de corrupció. S’adverteixen greus problemes, almenys, en quatre grans àrees: la normativa, la burocràtica, la política i la judicial. La hiperregulació, o fins i tot a vegades la regulació tramposa, deixa oberta la porta a l’arbitrarietat, la confusió i l’opacitat, la prepotència en la presa de decisions i el mal govern. L’obertura d’activitats i el seu funcionament sense la concessió de les oportunes llicències fent els ulls grossos o l’excessiu retard d’autoritzacions en temes senzills que hagueren de resoldre’s amb major eficàcia, són disfuncions del sistema que és necessari corregir. Formació i informació, tant del funcionariat com dels càrrecs electes i no electes, són fonamentals per a previndre la desviació de qualsevol conducta. Les conseqüències no són fútils: possibles delictes de prevaricació, malversació de fons públics, suborns, blanqueig de capitals, organització criminal, tràfic d’influències, finançament il·legal de partits polítics; o com menys, sancions administratives, que han de ser proporcionals, dissuasives i efectives; a més d’aquelles conseqüències que malgrat ser intangibles, tenen una repercussió fins i tot més perjudicial: el mal reputacional, la desconfiança de la ciutadania en les seues institucions i en els qui les governen, la fallida del principi d’igualtat i la desvinculació del bé comú i de l’interés general en benefici d’uns quants. No podem negar la lentitud de la via judicial, amb causes que es prolonguen una mitjana de huit anys; justícia que és onerosa, i que no pot ser costejada pel ciutadà mitjà. A més, moltes vegades embullada: L’assumpte resulta que és contenciós quan es va plantejar per la via penal, o viceversa, si es va plantejar l’acció penal, els fets acaben no ajustant-se als elements del tipus, ja que no tot el que és corrupció està recollit en el Codi Penal. També el Codi Penal requeriria una profunda reforma, així com la Llei processal. La complexitat d’aquests assumptes fa inviable que es puguen escometre adequadament, amb els escassos mitjans personals i materials de què es disposa. Des del nostre punt de vista, els delictes de corrupció haurien de ser de coneixement d’una justícia especialitzada, com ha ocorregut amb temes tan particulars i repudiables com la violència de gènere. Curiós resulta que, encara que urbanitat i urbanisme, procedeixen d’idèntica etimologia, urbs-urbis en llatí, els seus significats actuals més comuns siguen summament distants. Segons la RAE, urbanitat és el comportament d’acord amb els bons modals que demostra bona educació i respecte cap als altres. No obstant això, segons la RAE, urbanisme és l’ordenació dels edificis i espais d’una ciutat; la concentració i distribució de la població a les ciutats. Davant això i amb tots els meus respectes als acadèmics, és preferible en aquest cas acudir a la Wikipèdia, que defineix l’urbanisme com l’estudi de com els habitants d’àrees urbanes, pobles i ciutats, interactuen amb l’entorn construït. Afig l’enciclopèdia lliure la necessitat de la planificació urbana, centrada en el disseny físic i la gestió de les estructures urbanes. En el seu conjunt, estudia les relacions socials, econòmiques i ambientals que tenen lloc dins del fenomen urbà. Devem el terme urbanisme a l’enginyer de camins català Ildefons Cerdà, a la fi del segle XIX. Home polifacètic, va escriure la Teoria general de la urbanització (1895), obra pionera per la qual se’l considera un dels fundadors de l’urbanisme modern. El seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX mitjançant el Pla Cerdà, amb el qual va crear el barri de l’Eixample. Segons Cerdà, la urbanística és la planificació dels diversos llocs i ambients en els quals es desenvolupa la vida material, sentimental i espiritual en totes les seues manifestacions, individuals i col·lectives, i comprén tant els assentaments urbans com els rurals. El benestar de la població, resident o forastera, constitueix l’objecte últim de la urbanització. Cerdà deia: «Heus ací les raons filosòfiques que em van induir i van decidir a aportar la paraula urbanització, no sols per a indicar qualsevol acte que botiga a agrupar l’edificació i a regularitzar el seu funcionament en el grup ja format, sinó també el conjunt de principis, doctrines i regles que han d’aplicar-se, perquè l’edificació i el seu agrupament, lluny de comprimir, desvirtuar i corrompre les facultats físiques, morals i intel·lectuals d’home social, servisquen…

La reforma de la malversació donarà carta blanca a la impunitat

Blog AVAF-Va

El 9 de desembre d’aquest any 2022 es va commemorar l’inici de la celebració del vinté aniversari de la Convenció contra la Corrupció de l’ONU. I precisament aquest assenyalat 9 de desembre, oblidant els avanços i progressos d’aquestes últimes dècades en la lluita contra la corrupció, ha sigut el moment triat per a introduir en el debat parlamentari una molt desencertada proposta de reforma del delicte de malversació.

La modificació plantejada persegueix substituir la regulació vigent de la malversació, que actualment es configura en l’ampli concepte de l’administració deslleial del patrimoni públic, per a tornar a la limitada estructura i redacció prèvia de 1995, que solament considerava punible la concreta apropiació de béns públics.

La volta a la redacció de 1995 és una autèntica reculada en la lluita contra la corrupció, ja que es fa taula rasa de tots els avanços que s’han anat configurant en la regulació legal de la malversació al llarg dels anys, singularment des de la Convenció de les Nacions Unides.

1/ Disfuncions de la regulació de 1995.

L’actual regulació de la malversació, de l’any 2015, suposa una millora tècnica-jurídica de notable importància, havent d’assenyalar-se que la volta a la desfasada regulació de 1995 suposarà tornar a transitar per la decepció dels nombrosos procediments judicials en els quals, encara que s’havia provat l’existència d’actes de corrupció no obstant això no era possible la condemna per les mancances tècniques d’aquella regulació. Servisca com a exemple l’escàndol de la funerària municipal d’un Ajuntament que, valorada en més de 7 milions d’euros, va ser venuda en subhasta pública per la vergonyosa quantitat de 0,60 €. I malgrat la gravetat del fet el Tribunal Suprem no va poder condemnar, ja que el delicte de malversació en la redacció de 1995 no tipificava suposats com el de la venda de patrimoni públic per davall del seu preu. Per contra, l’actual regulació de 2015, en el seu concepte d’administració deslleial, sí que permet la persecució d’aquesta mena d’actuacions corruptes.

2/ L’ànim de lucre i de dualitat punitiva atenuada.

Tampoc és correcte el retorn al superat concepte de l’ànim de lucre en la malversació. En aquesta mena de corrupció el determinant no és que l’autoritat o funcionari es lucre o tracte de beneficiar a un tercer, sinó el perjudici que es causa a la ciutadania. La malversació és un delicte de mal a l’Administració i al patrimoni públic, la qual cosa exclou la necessitat que s’haja d’incloure un ànim de lucre.

I també és un error pretendre establir un tipus de malversació atenuada per a aquells supòsits en els quals sense existir ànim d’apropiació es destine a usos particulars i aliens el patrimoni públic. El desviament del públic del seu destí, amb benefici dels usos privats i aliens a la funció pública, no ha de ser mereixedor d’una penalitat atenuada. Així, la fredor tècnica de la tipicitat penal mereix en el present suposat ser posada enfront de l’espill de la realitat i els supòsits concrets de la vida quotidiana. És el cas, entre altres exemples habituals, d’un alcalde que cedeix l’ús, a una mercantil privada per a activitat de discoteca, dels baixos d’un edifici públic, inicialment projectat amb destinació a escola infantil municipal. L’actuació, gravíssima, amb l’esmena de reforma de la malversació es configuraria amb una pena de tan sols 6 mesos de presó.

3/ La penalitat.

L’esmena per a la modificació del delicte de malversació pretén tornar a la regulació típica de 1995 però mantenint les penes de 2015, la qual cosa tampoc sembla dissuasiu ni encertat i això perquè la penalitat que es fixa en els ordenaments jurídics comparables de la Unió Europea resulta ser més severa, senda que hauria de seguir-se en l’ordenament intern.

Així, en el dret francés el delicte equiparable a la malversació, «la soustraction et détournement de biens», rep la pena de deu anys de presó; i en el codi penal italià l’article 314 castiga l’apropiació pel funcionari de diners o cosa moble -tant pública com privada- amb presó de tres a deu anys.

4/ Conclusions.

La modificació pretesa del delicte de malversació suposa donar carta blanca a la impunitat en la malversació, limitant les possibilitats de lluita del sistema contra aquesta xacra de la democràcia.

La volta a la regulació de 1995 del delicte de malversació provocarà que nombroses actuacions, que són contràries a la correcta Administració i a l’adequada utilització del patrimoni públic, no seran degudament perseguides, la qual cosa afectarà la qualitat dels serveis destinats a la ciutadania, ja que la corrupció comporta una minva en la qualitat de l’educació, la sanitat, la protecció social i restants activitats del sector públic.

 

Juan Vega

Lletrat de l’Agència Valenciana Antifrau

*Aquest article va ser publicat en el periòdic “El Mundo” en la seua edició nacional i es pot consultar ací

https://www.elmundo.es/opinion/columnistas/2022/12/14/6398bb0efc6c834f048b45e5.html