Gènere i corrupció. Transparència Internacional Espanya

Amb motiu de la celebració del 8 de març, dia internacional de la dona, proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides en 1977, Transparència Internacional Espanya ha publicat el dossier “Gènere i corrupció”. Per a la seua presentació celebrarà un webinar el dimarts 8 de març, a les 10.30 hores. https://transparencia.org.es/8m-dia-internacional-de-la-mujer-inscribete-al-webinar-sobre-genero-y-corrupcion/ Al llarg de tot el dossier, es fa referència a un gran nombre d’estudis que permetran aprofundir sobre la qüestió a les persones més interessades en la matèria. Fonts, recursos i materials, així com articles rellevants de Transparència Internacional (TI) que poden consultar-se ací. https://transparencia.org.es/wp-content/uploads/2022/02/Dossier-Ge%CC%81nero-y-Corrupcio%CC%81n-TI-E.pdf Quina és la relació entre el gènere i la corrupció? Davant la primera pregunta exposada per TI Espanya, ja s’albira la complexa relació entre gènere i corrupció que serà necessari estudiar des de diverses mirades. Els homes i les dones es veuen afectats de manera diferent pel fenomen de la corrupció, ja que aquesta produeix pitjors efectes sobre col·lectius pobres i vulnerables, i cal recordar que, segons l’ONU, s’estima que el 70% dels pobres del món són dones. Un dels efectes produïts per la corrupció és l’increment d’obstacles per a la consecució de la igualtat, en tots els sentits, també en l’àmbit de la igualtat de gènere, en impedir el desenvolupament complet dels dret civils, socials i econòmics de la dona. La dona, en desenvolupar tradicionalment un rol de cuidadora en l’àmbit familiar, s’ha vist privada de la possibilitat de participar activament en els espais socials i polítics, i protagonitzar la dirección de moltes de les transformacions que han tingut lloc en la societat en les últimes dècades. Al seu torn, la dona, en dependre de serveis com a sanitat o educació, apareix, segons el dossier de TI, com més vulnerable a una certa mena de suborns.          És necessari l’avanç en l’apoderament de la dona en tots els sentits, també en l’assumpció d’un paper rellevant en la lluita contra la corrupció.          “Gènere i corrupció” de Transparència Internacional Espanya especifica que no existeixen proves concloents que permeten afirmar que les dones siguen menys corruptes que els homes; però el dossier detalla que la lluita pels drets de les dones i la seua participació en la vida pública s’associen amb una millor governança i menors nivells de corrupció en molts països del món.         Percepcions, actituds i comportaments de les dones cap a la corrupció. Entre els estudis citats per “Gènere i Corrupció” de Transparència Internacional, Rivas (2012) o Lambsdorff, Boehme & Frank (2010) especifiquen que la dona tendeix a comportar-se de forma més honesta que l’home i es preocupa més per l’equitat en les seues decisions. Encara més, relacionat amb els comportaments de les dones cap a la corrupció s’assenyala per part de Swamy et al. (2000) l’afirmació que “les dones estan menys implicades en el suborn i són menys propenses a aprovar l’acceptació de suborns” i conclouen que els més països que més han avançat en igualtat de gènere generalment “experimenten nivells més baixos de corrupció” (Swamy et al. 2000). La realitat reflecteix la infrarepresentació de la dona en els llocs de decisió d’empreses i política, sent aquests els entorns on es produeix més riscos de corrupció. Cosa que no significa que la dona actuara de manera menys corrupta si tinguera accés a la gestió d’alt nivell, si no augmenta la igualtat real i efectiva de dones i homes en el conjunt de la societat. Pel que es conclou que s’ha de continuar avançant en aquesta igualtat, i aconseguir una participació plena de la dona en la vida pública, però no com a “estratègia anticorrupció”; sinó per ser un dret humà. La corrupció i el mal govern, segons detalla el dossier, tenen un efecte negatiu sobre la participació de les dones en la política, atrapant-les en el cercle viciós de les desigualtats de gènere, falta d’apoderament i corrupció (Sundstrom & *Wangnerund 2013). Les dones com a part de la solució: enfocament de gènere en la lluita contra la corrupció “Gènere i Corrupció” de Transparència Internacional Espanya també centra la mirada en les formes de corrupció que més afecten les dones: l’extorsió sexual i el tràfic de persones. El dossier reivindica que siguen reconegudes com a problema de corrupció perquè es puguen concentrar recursos i esforços per a erradicar-les.      Del “Thinking” al “Doing”     Transparència Internacional proposa una sèrie de mesures per a abordar la qüestió del gènere i la corrupció: 1. Recollir, analitzar i difondre dades desglossades per gènere per a poder dissenyar polítiques públiques eficaces.         2. Reconéixer i abordar formes específiques de corrupció basades en el gènere. Com és el cas de l’extorsió sexual (sextorsión)      3. Donar suport a la participació de les dones en la vida pública i política. Quotes de gènere i reduir les labors no remunerades i amb salaris més baixos facilitaran l’increment de la participació de la dona en tots els àmbits de la societat. 4. Incloure a les dones en la presa de decisions contra la corrupció. La meitat de la població no pot quedar fora de les esferes de decisió política, econòmica, administrativa i social. 5. Empoderar a les dones. La presa de consciència dels drets que com a persones tenen és una manera de minimitzar el risc a ser majors víctimes de riscos de corrupció. 6. Mecanismes de denúncia sensibles al gènere.   7. Utilitzar les plataformes existents. El dossier exposa perquè en prengueu coneixement la Iniciativa de Govern Obert Feminista de Open Government Partenariat, la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), la Iniciativa per a la Transparència de les Indústries Extractives i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) com a exemples de plataformes existents i que ja treballen en aquest àmbit. És necessari prendre consciència dels efectes negatius que la corrupció produeix en la societat i en el sistema democràtic i institucional que d’una manera directa també està afectant les dones, com a ciutadanes de dret.            El seu rol tradicional de cuidadores els ha impedit dificulta la seua funció de ciutadanes actives de la societat pel que s’ha d’advocar per acabar amb…

Dels plans antifrau als plans d’integritat

El nou marc jurídic de la integritat pública arran de la Directiva Whistleblowers i l’Ordre HFP 1030/2021. La funció de les Agències Antifrau El passat 29 de setembre el Ministeri d’Hisenda i Funció Pública aprovava l’Ordre 1030/2021 per la qual es configura la gestió del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència[1], PRTR en endavant, amb l’objectiu que les Administracions Públiques adaptin els procediments de gestió i el model de control conforme als estàndards requerits per la Unió Europea tant des del punt de vista formal com operatiu  i tot això circumscrit exclusivament a la gestió dels fons europeus. Segons l’ esmentada Ordre ministerial els procediments als quals es remet han de contemplar els requeriments establerts per assolir la igualtat efectiva entre homes i dones, la cohesió territorial, el respecte al medi ambient, els incentius a la digitalització, la lluita contra el frau i la corrupció, i s’ ha d’ identificar  beneficiaris últims dels ajuts, així com els contractistes i subcontractistes. La mateixa Ordre reconeix d’aquesta manera que els requeriments enunciats no es contemplen en les administracions públiques espanyoles, immerses en la seva dinàmica de “gestió tradicional”,      amb l’abast exigit per la Unió Europea, i pel  previstos per a l’ execució dels fons procedents del Programa NextGeneration( UE)[2]. En altres paraules, i pel que fa a la lluita contra el frau i la corrupció, l’ Ordre vendria a dir: Que les Administracions Públiques espanyoles no tenen mecanismes homologables als estàndards mínims exigits per la UE en matèria de lluita contra el frau, la corrupció i els conflictes d’interessos. Que l’ àmbit al qual l’ esmentada Ordre s’ adreça és exclusivament a la gestió dels fons europeus del PRTR. Que la resta dels fons i especialment els fons propis l’origen dels quals són els tributs de tots els espanyols, en quedar fora de l’àmbit de l’Ordre, no interessen plans antifrau i es poden seguir gestionant en la manera “tradicional”. El mateix Ministeri d’Hisenda i Funció Pública reconeix com a cert que l’Estat espanyol manca d’una estratègia global de prevenció i lluita contra el frau i la corrupció i és dessalentador que es desaprofiti aquesta oportunitat per estendre els plans antifrau al conjunt de l’activitat pública independentment de l’origen dels recursos públics que es gestionin.  És més, l’arribada dels fons europeus i les exigències de garanties per part de la UE per a una gestió eficaç, eficient i exempta de fraus i corrupció, seria una magnífica oportunitat perquè Espanya s’aproximara als estàndards europeus en matèria de lluita per la integritat i l’ètica pública i les bones pràctiques en el nostre sector públic. L’Ordre ministerial malgrat ser tan poc ambiciosa, ha suscitat sorpresa i controvèrsies aguditzades pel termini tan escàs que es concedeix a les administracions perquè presentin els seus respectius plans antifrau: 90 dies que vencen a finals d’aquest mes de gener. Una part d’ aquest termini ha transcorregut preguntant-se els destinataris què és un pla antifrau, com es fa i vull l’ executa.  Per  a les administracions públiques l’ Ordre crea noves funcions que han de ser integrades en un context funcionarial pèssim, de plantilles deumades per les limitacions imposades per les lleis pressupostàries posteriors a la gran crisi de 2008 que al llarg dels anys han  creat una gran bretxa en la transmissió de coneixement i en la renovació generacional del factor humà institucional. En aquest context, qualsevol nova càrrega sense resoldre aquestes mancances implica tensar encara més les organitzacions públiques que, mancades de processos de selecció, renovació i formació de funcionaris de carrera han hagut de recórrer a les externalitzacions o a la figura dels interins que han precaritzat  especialment les administracions locals, autonòmiques i en menor mesura l’ estatal. En aquest context totes aquelles administracions o entitats públiques vinculades que vagin a gestionar o executar fons del PRTR hauran de disposar en l’ esmentat termini de 90 dies, del seu corresponent Pla de mesures antifrau que els permeti garantir i declarar que, en el seu respectiu àmbit d’ actuació, els fons s’ han utilitzat de conformitat amb les normes aplicables i en particular pel que fa a la prevenció,  detecció i correcció del frau, la corrupció i els conflictes d’ interès. Als efectes de definir els conceptes de frau, corrupció i conflicte d’interès, l’Ordre ministerial es remet a les pròpies normes de la UE i en particular a la seva Directiva 2017/1371[3] que circumscriu la corrupció a la conducta del coet o suborn a funcionaris en el seu sentit més ampli que inclou les pròpies autoritats; el frau,  referit a les conductes d’ engany i falsedat realitzades pels beneficiaris dels fons en les seves justificacions; i el conflicte d’ interès a l’ existència d’ un interès particular que preval i influeix sobre l’ interès general desviant l’ acció de funcionaris i autoritats dels seus objectius públics.  A aquestes conductes, haurem d’ afegir les altres tipificades en el nostre codi penal com a delictes contra l’ administració pública, especialment la malversació, el tràfic d’ influències, les negociacions prohibides a funcionaris o la pròpia prevaricació. L’Ordre estableix una metodologia a partir d’un model test que arrenca amb la declaració al més alt nivell de cada administració pública del seu ferm compromís de lluita contra el frau i la corrupció; una autoavaluació on s’identifiquin els riscos específics, el seu impacte i probabilitat que es produeixin en els processos clau del desenvolupament i execució del PRTR  amb un seguiment de revisió periòdica; i una estructura al voltant de quatre elements de l’ anomenat cicle antifrau: la prevenció, la detecció, la correcció de les conductes irregulars, la persecució i recuperació dels fons indegudament executats. Així mateix, s’ infereix, encara que parcialment, en principis i fonaments que són propis dels plas d’ integritat tals com la transparència, l’ existència d’ un codi ètic i de conducta per a tota l’ organització; la impartició de formació sobre ètica pública als seus empleats i autoritats;  i l’ existència de procediments per detectar i resoldre conflictes d’ interès.  En aquest sentit, l’Agència Valenciana Antifrau ha confeccionat, publicat…

Descincentivant l’incentiu: Què es mou?

En 2007, un jove consultor gaudia dels seus ascensos laborals gràcies a la seua gran vàlua en computació. Al maig de 2013, decideix abandonar el seu propi país per a donar alerta del que, posteriorment, suposaria una de les majors irregularitats comeses per una de les primera potències econòmiques i militars del món: els Estats Units estava vigilant il·legalment a molts ciutadans i autoritats d’altres països, sota la garantia del secret d’Estats. La seua acció, denunciar públicament i enfrontar-se a les acusacions i a una persecució, es va dur a terme tan sols per “principis” [1], sense cap mena d’incentius. Per a incrementar les probabilitats que aqueixes denúncies es produïsquen, s’utilitzen una sèrie d’incentius que puguen facilitar la percepció que, a través d’aqueixa acció, l’individu rebrà alguna cosa a canvi. “Cal usar incentius per a afavorir o facilitar accions particulars” [2]. Sota aqueix lema, les economies intervingudes han delegat sobre els incentius la funció a la qual ells difícilment poden arribar per una falta de recursos sobre uns certs entorns. Si l’Estat no pot, els ciutadans que el conformen poden ser els encarregats de portar a la Justícia a aquells que han incomplit les normes. Sobre aqueixa base van nàixer els “cazarrecompensas” (bounty hunter), agents privats majoritàriament americans que recorrien el territori recuperant fugitius o executant les finances, sense les mateixes garanties i responsabilitats que les autoritats oficials. El Dr. King Schultz acompanyat de Django, recorrent el territori de Texas a la recerca dels criminals més buscats del sud dels Estats Units ens recorda com durant un temps va ser el mètode més “eficaç” d’impartir justícia. Sembla una qüestió d’agilitació processal, però s’ha convertit en una qüestió psicològica i social: el nostre disseny social ha sigut transformat pel nostre sistema polític i econòmic, per això els incentius tenen un major o menor efecte segons on ens trobem. Poden aquests incentius econòmics ser una persuasió als ciutadans?: podrien ser-ho. El perill dels premis s’ha materialitzat al llarg de la nostra història: des dels “chivatazos” durant el III Reich, fins a la nostra pròpia història, en la qual van sorgir riqueses sobre terratinents i milers de ciutadans van perdre les seues finques per denúncies anònimes sobre la ideologia política contrària d’uns altres. En aqueixa línia, la qual cosa a l’inici es concebia com un element de persuasió per a atraure informació, va acabar convertint-se en un element de coacció Estatal, a través del qual l’Estat exercia violència sobre uns pocs, amb la col·laboració dels altres punts. No obstant això, ha transcorregut un temps prudencial sobre el qual els incentius han evolucionat i han deixat de tindre aqueix significat (almenys ara com ara). Per al que ens competeix, l’incentiu que aporta eficàcia a la detecció i correcció de les irregularitats administratives o il·lícits penals es confon amb premis econòmics a labors ètiques. En un món ideal, tots els ciutadans denuncien motu proprio aquelles irregularitats que presencien: un policia nacional m’intenta subornar per a llevar-me una multa, un alcalde contracta la seua cunyada, o el meu veí del sisé pis no dona d’alta a la seua assistenta. Així sembla ser l’exemple que ens intenten transmetre des de la regió nòrdica, que agrana bé la seua trinxera d’actituds immorals sobre el propi territori. No obstant això, en l’altre costat de la balança, la regió del nord del continent americà ens transmet que el millor mètode per a intentar arribar a un món ideal és atorgar quanties econòmiques als ciutadans, perquè, i seguint a Ruth W. Grant, aqueixos incentius “són els fils que ens mouen”. Observats els números, als Estats Units s’atorguen quanties desorbitades per denunciar trames corruptes, arribant a fer multimilionaris a molts denunciants de corrupció. Són aqueixos els fils que els mouen? En el nostre territori, tenint en compte que manquem d’una regulació estricta a nivell nacional sobre aquests punts que hem tractat, els denunciants de corrupció declaren que no hi ha premi que suplisca les seues mancances: el problema no està en el premi, està en la justícia. Els nostres incentius no s’assemblen als dels nostres veïns, perquè la nostra societat no és igual que la societat americana, ens separa l’oceà atlàntic i diversos processos històrics que han tingut influència en la nostra evolució com a societat. Per aqueix motiu i molts altres, part de la doctrina actual rebutja els incentius econòmics com a manera de motivar a la societat, però sense aportar resposta al problema. Es rebutja “perquè sí”, sense contribuir amb possibles recomanacions per a atorgar incentius als denunciants, quan la realitat demanda elements que incentiven aqueixes denúncies. Diversos estudis no sols posen el focus sobre la justícia, sinó també sobre la diferència social que afecta aqueixa concepció: en territoris on el cost de denunciar és molt major, els premis econòmics són la clau per a desenvolupar una política criminal adequada contra la corrupció. Aqueixa obligació “cívica” ciutadana de denunciar corrupció es converteix en alguna cosa que destorba al propi ciutadà, perquè no coneix la repercussió que té la corrupció sobre el seu dia a dia, i li suposa una càrrega difícil d’afrontar, pal·liant aqueix aspecte negatiu amb recompenses econòmiques atractives per a les classes més baixes. Així ho expliquen *Soares i *Tenshin [3] quan justifiquen la importància dels incentius econòmics sobre països amb una frontera àmplia de classes, però la seua inutilitat en aquelles societats on no existeix una marcada desigualtat. Major protecció, garantia en l’anonimat de les denúncies, tercers facilitadors d’informació, protecció a l’entorn familiar, assessorament jurídic gratuït, assistència psicològica i garantia que el procés no comportarà cap cost per al denunciant. Aquestes podrien ser les mesures lògiques per a tindre en compte – sobretot considerant que són, moltes d’elles, peticions dels denunciants de corrupció – però hui no es consideren perquè no està en debat la seua figura, sinó el que s’espera de les seues denúncies, més enllà de la inclusió dels canals de denúncia. Però, perquè aqueixos canals de denúncia tinguen un ús efectiu i no queden sobre el que Concepción Campos identifica adequadament com “bla-bla-bla”,…