En referència a l’entrevista publicada en un periòdic nacional, el passat 21 de juny de 2025, a Sr. Fernando Jiménez Sánchez. Després de sol·licitar al mitjà, en dues ocasions, la publicació d’este article d’opinió per a exercir el dret a rèplica a les afirmacions del Sr. Jiménez sobre l’Agència Valenciana Antifrau i no obtindre resposta sobre la seua publicació, compartim l’article d’opinió enviat:

Desmantellant Antifrau a València

En els últims mesos s’ha estés una pràctica preocupant: construir relats on els fets són secundaris, les dades es tornen accessòries i la victimització, alimentada per la creixent polarització, es converteix en l’eix discursiu. Jornades, conferències i tribunes es succeeixen amb freqüència, i encara que l’Agència Valenciana Antifrau (AVAF) no figure com a tema central, no es perd l’oportunitat de denigrar-la amb afirmacions desconnectades de la realitat. És més greu encara, si considerem que molts dels ponents han tingut vincles, directes o indirectes, amb esta institució.

Sembla que alguns preferirien veure desaparèixer l’Agència abans que admetre que puga estar dirigida per persones alienes al seu cercle de confiança. Entre retrets nostàlgics i relats èpics del passat, es construeix una imatge idealitzada de l’etapa anterior, contraposa a una visió quasi maquiavèl·lica del present.

En este context, el Sr. Jiménez, en una entrevista publicada recentment, responia a una pregunta sobre el suposat “desmantellament” de l’AVAF amb una doble afirmació:

“Per què s’han carregat l’AVAF en la pràctica? Doncs està molt relacionat amb les pericials judicials que estava fent l’equip d’investigació dels judicis per la corrupció de l’època de Zaplana. És una cosa tan senzilla com això. Això destrossa el país…”

Davant d’esta afirmació, correspon oferir dades objectives: el 16 de maig de 2024, funcionaris de l’AVAF defensaren en judici la pericial a la qual es fa referència. Esta actuació va concloure eixe mateix dia. El nou director va prendre possessió el 23 de juliol de 2024, i la sentència de l’Audiència Provincial es va dictar el 15 d’octubre de 2024. Cronològicament, resulta impossible que hi haguera cap intervenció de la nova direcció en esta causa. Per tant, la insinuació manca de fonament i resulta maliciosa. Des de l’AVAF ens preguntem si s’està suggerint una infracció administrativa o, directament, la comissió d’un delicte. Llançar acusacions sense proves, a l’estil de “tirar la pedra i amagar la mà”, no sembla el procedir d’un acadèmic.

L’AVAF depén orgànicament de les Corts Valencianes, no del Consell de la Generalitat Valenciana. Des de l’1 d’agost de 2024, els grups parlamentaris han sol·licitat 55 expedients, tots ells lliurats en temps i forma. La majoria fan referència a actuacions del mandat anterior. En prendre possessió la nova direcció, existia una càrrega viva de 659 expedients. Actualment, i tot i haver-se rebut 331 noves denúncies durant 2025, esta xifra s’ha reduït a 512.

A 23 de juliol de 2024, el retard en la tramitació de denúncies superava els 15 mesos; hui, les denúncies presentades en 2025 s’estan resolent dins del termini establit. A més, s’han incorporat 200 noves entitats al registre de responsables del Sistema Intern d’Informació (67 públiques i 133 privades).

Lluny de veure’s minvades, les competències de l’Agència s’han incrementat. Cal destacar també que recentment s’han cobert a esta Agència, mitjançant un procés de selecció, els llocs de Secretari General i Coordinador de l’àrea d’Avaluació, Comprovació i Inspecció, incorporant un Advocat de la Generalitat Valenciana i un Inspector d’Hisenda de l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Es continuen remetent expedients al Ministeri Fiscal i s’ha reforçat l’activitat operativa. Tot això mantenint intacte el pressupost.

Resulta cridaner que algú amb la formació acadèmica del Sr. Jiménez —catedràtic, membre de Transparència Internacional i del consell assessor de la Fundació Hay Derecho— emeta afirmacions tan infundades. Fins a la seua supressió legal, les organitzacions esmentades formaven part del Consell de Participació Ciutadana (CPC) de l’AVAF. Ell mateix va ser designat per a este òrgan directament per l’anterior director, sense representar formalment cap entitat.

La sorpresa és major si es recorda que, com a representant de la Universitat de Múrcia, juntament amb la Universitat de Lisboa, el Sr. Jiménez va elaborar l’informe “Percepcions comparades de la corrupció a Espanya i Portugal”, amb suport logístic i econòmic de l’AVAF (octubre de 2022).

Així mateix, l’anterior direcció de l’Agència havia de col·laborar en un projecte europeu, amb el mateix Sr. Jiménez com a investigador principal. Malgrat l’interés del projecte, la nova direcció de l’AVAF va declinar participar-hi per excedir l’àmbit competencial autonòmic.

Potser el desacord es troba en la successió al càrrec de director. El candidat del Sr. Jiménez —també del director eixint i de la immensa majoria del CPC— no va ser elegit. La defensa legítima d’una candidatura no justifica una campanya de descrèdit constant, iniciada fins i tot abans de la presa de possessió de l’actual director. Encara menys quan les crítiques s’estenen a tota la institució i, per tant, als seus funcionaris.

I en eixa línia continuen. En una jornada sobre la protecció dels denunciants de corrupció a Espanya, amb presència d’antics responsables de l’AVAF, el debat va girar més entorn de la “època daurada” de l’Agència valenciana que no del títol anunciat. Bé podria haver-se titulat: “Quan érem els millors”.

Durant l’esdeveniment, algú va afirmar que la recent reforma legislativa havia suprimit el règim sancionador de l’Agència. L’afirmació va ser desmentida, en el mateix acte, per una lletrada de l’AVAF. Va recordar que la Llei 11/2016 continua atribuint potestat sancionadora a la direcció i que la Llei 2/2023 la reforça, reconeixent l’AVAF com a autoritat competent autonòmica en matèria de protecció de les persones informants. Tot i això, en la gravació oficial s’ometen les intervencions de les representants de l’AVAF, impedint una visió tècnica completa del debat i comprometent la transparència.

Paradoxalment, aquells que hui lamenten la suposada pèrdua del règim sancionador no el van aplicar durant set anys. L’única sanció imposada en eixe període es dirigia a un ajuntament per negar-se a col·laborar. Sorprén el lament per la pèrdua d’una eina que amb prou feines s’utilitzà.

També es va afirmar que, en deixar l’AVAF d’elaborar informes pericials, les agències autonòmiques mancaven de sentit i “millor seria tancar-les”. Convé recordar que només l’AVAF ha emés tals informes (37, segons un dels ponents), mentre que la resta d’agències autonòmiques ni tan sols n’han realitzat cap, segons les seues memòries. De nou, s’ataca només l’agència valenciana. Però trames de corrupció, per desgràcia, se’n poden citar en totes les comunitats amb agència pròpia. 

Les funcions de col·laboració judicial estan recollides formalment en convenis com el signat el 19 de juny de 2023 entre l’AVAF i la Fiscalia Anticorrupció. La clàusula 1.b) preveu expressament la sol·licitud de suport tècnic. A més, l’actual direcció no ha rebutjat esta col·laboració i reitera el seu compromís amb l’Estat de Dret. Cal precisar que, excepte una persona, l’equip tècnic que elaborava els informes pericials continua en plantilla.

En la mateixa entrevista, el Sr. Jiménez afegia:

“Em dona igual el PP que el PSOE: el meu amic Manuel Villoria ha sigut nomenat president de l’Autoritat Independent de Protecció dels Informants; no hi ha plantilla ni pressupost i tot ha de passar pel Ministeri de Justícia. Quina autoritat independent és eixa?”

Sorprén la resposta, venint de qui defensava amb elegància la importància dels procediments de selecció institucionals. Encara més sorprenent és el silenci d’aquells que van censurar amb vehemència la reforma valenciana de 2024 —que preveu elecció parlamentària amb majoria reforçada o absoluta— ometent que està adscrita a les Corts Valencianes. Sorprenent perquè ara no posen objeccions al fet que, en l’àmbit estatal, el nomenament del president de l’Autoritat Independent de Protecció a l’Informant (AAI) (art. 53 de la Llei 2/2023) recaiga directament en el Consell de Ministres, a proposta del Ministre de Justícia, sense avaluació curricular ni majoria qualificada. I es nomena el president amb rang de subsecretari.

Ací ningú sembla molest per l’absència de concurrència competitiva, la laxitud dels requisits o l’opacitat del procés, ni tan sols hi va haver un òrgan de qualificació que, després d’examinar les candidatures, elevés una terna de candidats a la presidència de l’AAI. Esta asimetria crítica posa de manifest un fenomen preocupant: la deslegitimació selectiva. Allò que és legítim si ho decideix un entorn afí es converteix en “captura institucional” si ho decideix un altre. L’estàndard democràtic no pot aplicar-se segons l’afinitat personal o ideològica.

I eixa forma d’actuar es projecta en la selecció del personal directiu de l’AAI, gerent i director: convocats per lliure designació, publicant-se en el BOE un dissabte, amb terminis exigus (10 dies naturals) i procediments poc garantistes: presentació d’un currículum i una autoavaluació, i els que superen el filtre sembla que es sotmetran a una entrevista per algun expert a determinar. Si este procés de selecció és un assaig de l’actual ministre del ram sobre procediments a aplicar en la selecció de fiscals, advocats de l’Estat, inspectors d’hisenda… s’entén la preocupació instal·lada en estos col·lectius.

Finalment, convé recordar una obvietat: si algú pretenia “controlar” l’AVAF —institució unipersonal com poques— no eliminaria el Consell de Participació Ciutadana, sinó que, simplement, modificaria la seua composició conforme als seus interessos, com es va fer anteriorment. Per descomptat, conservaria l’heretat: una plantilla integrada majoritàriament per personal seleccionat mitjançant lliure designació. En lloc d’això, al desembre de 2024 es va aprovar una nova Relació de Llocs de Treball (RLT) que imposa la provisió dels llocs mitjançant concurs, reforçant així la independència, autonomia i professionalitat dels funcionaris de l’Agència.

Així mateix, qui desitjara exercir un control discrecional mantindria procediments amb llacunes interpretatives i terminis de caducitat ambigus en l’àrea de comprovació i investigació, a fi d’utilitzar eixos buits normatius a conveniència. Tanmateix, s’han dictat quatre Instruccions sobre procediment i s’han creat dues oficines tècniques independents de la direcció: una encarregada de la selecció i repartiment de denúncies entre els investigadors, i una altra orientada a homogeneïtzar els criteris d’actuació.

I sí, per la sensibilitat dels assumptes tractats, esta nova etapa de l’AVAF s’assembla més —quant a sigil, professionalitat i protecció de dades— al model de l’Agència Estatal d’Administració Tributària que a altres formats disfressats de transparència que, a través de la sanció mediàtica, basen la seua legitimitat en un ecosistema de persones amb interessos compartits i recorrent sistemàticament al victimisme. Confonent l’opinió pública fent-los creure que ells i no la Institució són els imprescindibles.

Eduardo Beut

Enviat al mitjà de comunicació: 10 de juliol de 2025