L’any 2021 el nombre de denúncies presentades davant l’Agència de Prevenció i Lluita Contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana relatives a la matèria de recursos humans ha suposat el 45% del total, i dins d’aquestes, les relatives a suposades irregularitats en els processos selectius, accés i procediments de provisió, suposen el 35% del total, la qual cosa suposa quasi 4 de cada 10 denúncies presentades durant l’any 2021.
Aquestes dades ens conviden a reflexionar sobre l’efectiva aplicació dels principis inspiradors i rectors de l’accés a l’ocupació pública.
Igualtat, mèrit, capacitat, transparència, publicitat, imparcialitat, independència i professionalitat són, entre altres, els principis rectors d’accés a l’ocupació pública que es recullen en la Constitució i en el text refós de la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat públic, principis coneguts per tots els que treballem al servei del públic.
Però el coneixement teòric d’aquests principis implica la seua interiorització i aplicació en el moment de participar en un procés selectiu o de provisió d’un lloc, ja siga com a aspirant o com a membre d’un òrgan tècnic de selecció?
La vulneració del principi d’igualtat es produeix, per exemple, en casos en els quals no es garanteix l’anonimat en la realització i correcció de les proves realitzades en els diferents procediments, quan l’anonimització és obligatòria sempre que siga possible. La falta d’anonimització és una irregularitat administrativa que pot implicar la nul·litat de ple de dret del procés, sent especialment rellevant en les proves en les quals l’òrgan tècnic de selecció gaudeix d’un espai d’apreciació, i que en les quals la garantia de l’anonimat és, en paraules del tribunal suprem (1) , “una eina al servei d’aconseguir en la major mesura possible l’eficàcia del principi constitucional d’igualtat en l’accés en l’accés a la funció pública”.
La vulneració del principi d’igualtat, juntament amb els de mèrit i capacitat també es fa patent en processos selectius en els quals s’utilitzen les entrevistes personals per a seleccionar al candidat més idoni. No és que no es puguen realitzar entrevistes, no es tracta d’això, de fet la normativa les permet per a “completar” la resta de les proves del procés de selecció i poden ser una bona eina amb un ús adequat. Cosa diferent és la seua utilització fraudulenta quan són determinants per a la decisió final adoptada per l’òrgan tècnic de selecció, per la ponderació que es dona a les mateixes en el procés selectiu i sobretot per la falta d’establiment previ a la seua realització d’uns criteris els més objectius possibles a tindre en compte per a la valoració dels candidats, la falta d’arxiu en suport audiovisual del desenvolupament de les mateixes per a una posterior comprovació si és necessària, així com la falta de reflex en les actes de l’avaluació efectuada pels membres del tribunal després del desenvolupament de la citada entrevista per cadascun dels aspirants.
L’atac frontal a tots els principis rectors d’accés a l’ocupació pública que recull el text refós de la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat públic de 2017 i la Constitució Espanyola es dona en els casos en els quals es produeix una filtració de les proves a algun dels aspirants abans de la realització d’aquestes. En aqueix moment, aqueixos principis passen a ser una mera declaració retòrica a la qual se li ha desproveït de tota la càrrega ètica i moral que el compliment dels mateixos comporta. Tant els empleats públics que accedeixen al seu lloc de treball amb aquesta mena de pràctiques com els empleats públics que formen part dels òrgans tècnics de selecció que les permeten, fomenten la creació o permanència d’un clientelisme en l’administració així com la creació d’una estructura al servei de l’autoritat i de qui la representa i no de l’interés general, estructura que facilita, en no poques ocasions, la corrupció política i funcionarial.
Aquest clientelisme, és per si mateix, en paraules de Carles Ramió (2), “un vector de corrupció, que a més obri la porta a altres dinàmiques corruptes com la falta d’apoderament d’uns empleats públics davant uns càrrecs polítics als quals els “deuen” el privilegi de treballar en el confort d’una Administració pública, lluny del fred de les crisis de desocupació que abracen les empreses privades”. El citat autor posa de manifest que “la politització de facto dels empleats públics i les seues pors per perdre els seus llocs per motius polítics o discrecionals assegura als càrrecs polítics una lleialtat sense fissures que traspassa amb facilitat les barreres de la professionalitat i de l’ètica dels servidors públics”.
Que es donen aquestes situacions és molt greu en els processos selectius de tots els nivells i categories professionals d’empleats públics, però es fa especialment visible en els llocs de responsabilitat del funcionariat. Es tracta d’aqueixos empleats que han de treballar braç a braç amb els representants institucionals, que han d’assessorar-los perquè les seues decisions, independentment del signe polític i ideologia que representen, servisquen a l’interés públic i no a fins individuals o de grups de poder que busquen un lucre concret, moltes vegades a més al marge de la legalitat vigent.
Des de l’Agència Valenciana Antifrau entenem que una administració pública ben seleccionada resisteix als canvis polítics i no està a la mercè d’aquests, respon amb professionalitat i rigor als reptes i situacions que es presenten, i garanteix l’objectivitat en el desenvolupament del treball dels empleats que ve a plasmar una política pública prèviament definida. Per tant, la selecció dels empleats públics sobre la base dels principis rectors ací exposats, hauria de ser un objectiu de cada equip de govern de tota administració, i l’incompliment dels mateixos hauria de ser rebutjat de ple per la ciutadania.
Mª José Moragues Faus
Cap d’unitat d’anàlisi i investigació de l’Agència Valenciana Antifrau
[1] Sentència del Tribunal Suprem de 8 de juliol de 2015 (*STS 3614/2015), fonament de dret 4t.
[2] Carles Ramió (2016) La renovación de la función pública: estrategias para frenar la corrupción política en España. Pg. 170 y 174. Editorial Catarata.