“Bla, bla, bla”…, amb aquesta onomatopeia l’activista Greta Thunberg resumia el resultat del cim del clima de Glasgow, de la COP 26, en relació amb els acords aconseguits i l’impacte real que tindrà en els objectius perseguits, en resum, pura façana i discurs buit. Aquesta mateixa sensació és la que estic tenint jo amb l’exigència de Plans Antifrau que estableix l’ Orden HFP/1030/2021, de 29 de septiembre, por la que se configura el sistema de gestión del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia, amb la qual es pretén dotar d’un marc d’integritat a les entitats responsables de la gestió del Pla de Recuperació. Una reflexió prèvia. La inexistent cultura generalitzada de plans/programes/sistemes d’integritat o de Compliance (compliment), i no sols com un objectiu desitjable des de la perspectiva de la cultura institucional de bon govern i de bona administració, sinó també quan existeix una obligació legal concreta i exigible, com així succeeix en matèria de contractació. Com hem assenyalat reiteradament, la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic (LCSP) recull una clara aposta per la integritat i, específicament, en l’art. 64 imposa als òrgans de contractació el deure de prendre les mesures adequades per a lluitar contra el frau, el favoritisme i la corrupció, i previndre, detectar i solucionar de manera efectiva els conflictes d’interessos que puguen sorgir en els procediments de licitació amb la finalitat d’evitar qualsevol distorsió de la competència i garantir la transparència en el procediment i la igualtat de tracte a tots els candidats i licitadors. Obligació que, al marge d’alguns exemples excepcionals, com el Plan de Integridad en la Contratación Pública del Ayuntamiento de Vigo (la consulta del qual recomane) no s’ha vist complida amb caràcter general, per la qual cosa continua sent necessari comptar amb un robust sistema d’incentius per al compliment, i sembla que en aquest cas, l’accés al finançament que contemplen els Fons del Pla de Recuperación, Transformación i Resiliència (PRTR) pot ser suficient. O no. Abans d’entrar en matèria, l’obligada crítica que mereix el selectiva que és aquesta obligació. Perquè s’emmarca exclusivament com un deure per als projectes i subprojectes en els quals es descomponen les mesures (reformes/inversions) previstes en els components del PRTR, i no per al conjunt de la gestió pública. Com si el destí dels altres fons públics, que se sufraguen, en gran part, amb els impostos de la ciutadania, no anara mereixedor de garantir la seua correcta utilització, per a la defensa de l’interés general i la millora dels serveis públics. Es replica, d’aquesta manera, la tècnica utilitzada ja en el seu moment pel Real Decreto-ley 36/2020, de 30 de diciembre, por el que se aprueban medidas urgentes para la modernización de la Administración Pública y para la ejecución del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia. Aquesta norma pretenia fixar un marc d’execució amb el qual evitar els obstacles administratius i els colls de botella detectats i que només mereixen ser eliminats per a aquesta finalitat, no per a la gestió pública ordinària. Plans Antifrau obligatoris? L’Ordre Ministerial contempla en el seu article 6 l’obligació que tota entitat, que decideix o executora, que participe en l’execució de les mesures del PRTR haurà de disposar d’un «Pla de mesures antifrau». La finalitat d’aquesta imposició és que li permeta garantir i declarar que, en el seu respectiu àmbit d’actuació, els fons corresponents s’han utilitzat de conformitat amb les normes aplicables, en particular, pel que fa a la prevenció, detecció i correcció del frau, la corrupció i els conflictes d’interessos, com a reforç d’aquests mecanismes i donant així compliment a les obligacions que l’article 22 del Reglament (UE) 241/2021 del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de febrer de 2021, imposa a Espanya en relació amb la protecció dels interessos financers de la Unió com a beneficiari dels fons del MRR. Desconfiança en la gestió pública? No hem de veure-ho així, no es tracta d’una vetlada acusació, és de sobres conegut que la integritat constitueix un dels pilars que vertebren la gestió de la Unió Europea, que trasllada i imposa als Estats membres en l’execució dels fons. Existeix un precedent clar, la gestió dels Fons EDUSI, que havia suposat ja un pas avant en relació amb els estàndards ètics en la gestió, en imposar diferents obligacions, com la declaració de conflictes d’interessos, comptar amb codis ètics, comissions i altres qüestions. Però ara, amb l’exigència dels coneguts com a plans antifrau es fa un pas més i esperem que s’estenga amb major abast que el PRTR. Encara que en realitat, l’incompliment forma part de l’ADN del nostre model. Com a mostra, un botó. El termini per a executar les labors de transposició de la Directiva (UE) 2019/1937 Del Parlament Europeu i del Consell de 23 d’octubre de 2019 relativa a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, malgrat el temps transcorregut i de la seua inclusió en el Pla Anual Normatiu, la llei de transposició ni està ni li l’espera, en el termini establit, 17 de desembre de 2021. Algunes observacions d’interés De la lectura de l’Ordre Ministerial es desprén el mecanisme de funcionament dels Plans Antifrau, però hi ha un parell d’observacions que hem de ressaltar. La primera, el termini. 90 dies, quina gosadia, com és possible elaborar un Pla Antifrau en tan poc temps. Jo li done la volta a la pregunta, com és possible que al setembre de l’any 2021 no tinguem un sistema d’integritat en les administracions públiques, com amb un marc normatiu en matèria de transparència i bon govern, amb multitud d’òrgans autonòmics i locals, especialitzats en la prevenció i la lluita contra el frau i la corrupció, la primera reacció de la majoria d’entitats públiques, dels seus responsables i empleats, ha sigut criticar el minso del termini, l’impossible de complir en tan sols 90 dies, amb aquesta obligació legal. Dues puntualitzacions, la primera la ja apuntada, ni en el marc normatiu ni en la configuració de la gestió…