En l’era de la postveritat, la defensa de la integritat pública s’ha convertit en un exercici de risc. El 23 de juny, Dia Mundial dels Alertadors, constitueix una ocasió idònia per a recordar que la protecció de qui denuncia irregularitats no és únicament un imperatiu ètic, sinó també un pilar essencial de l’Estat de Dret. No obstant això, més enllà de proclames retòriques, aquesta data exigeix una reflexió incòmoda: què ocorre quan les institucions creades precisament per a protegir la integritat són sotmeses a campanyes de descrèdit, alimentades per mitges veritats i relats interessats?

L’Agència Valenciana Antifrau (AVAF) representa, en aquest context, un cas paradigmàtic. En els últims mesos ha sigut objecte d’un atac mediàtic i polític que, sota l’aparença de crítica legítima, oculta una estratègia deliberada de deslegitimació. La rendició de comptes està present en el treball diari del personal funcionari d’aquesta institució, com hauria d’ocórrer en qualsevol organització pública.

Resulta alarmant que una reforma menor de l’AVAF, recentment aprovada a Les Corts Valencianes, siga equiparada, com fa el senyor García, amb la suspensió de la FCPA (Foreign Corrupt Practices Act) per part del govern dels Estats Units. La confusió s’accentua quan barreja realitats jurídiques heterogènies: confon dues normes legals, una disposició reglamentària sense suficient cobertura legal i un codi ètic aprovat per resolució del director de l’Agència.

Analitzem, per tant, algunes de les afirmacions exposades per l’autor:

Sosté que “s’ha eliminat el Consell de Participació Ciutadana, un canal vital entre la societat civil i l’Agència”. No obstant això, el Dictamen del Consell Jurídic Consultiu (CJC) sobre el projecte de Reglament de funcionament i règim interior de l’AVAF va ser clar al respecte. En ell s’indica que: “la Llei 11/2016 de l’AVAF no preveia cap òrgan de participació l’estructura, naturalesa, funcions i composició del qual hagueren d’haver sigut valorades pel legislador. Així, amb l’aprovació de la norma, Les Corts haurien pogut determinar quin tipus d’òrgans i entitats requerien representació en aquest tipus d’òrgans, i amb quines funcions; doncs, en cas contrari, com es veurà respecte a la redacció de l’article 25, sobre la composició, és la mateixa Agència —o, si es prefereix, l’òrgan unipersonal en què es constitueix la seua Direcció— qui, amb la seua sola voluntat, tria de quina manera i qui està capacitat per a exercir la participació”.

I en el que fa a la composició, el CJC afegeix: “aquesta manera de regular la composició, arbitrat i esgrimint en la decisió final criteris de territorialitat i representativitat social no motivats ni objectius, dista molt de poder conformar un autèntic model de participació”. En termes col·loquials, l’òrgan consultiu advertia, amb elegància, de la inquietant possibilitat que el director fera ús excessiu de criteris de selecció subjectius o esbiaixats.

N’hi ha prou amb observar les relacions entre algunes organitzacions integrants del derogat Consell de Participació Ciutadana, els seus directius i membres, exmembres del Comité d’Ètica i antics responsables de l’AVAF, per comprovar l’encert —fins i tot premonitori— del dictamen emés per l’òrgan estatutari. Les Corts Valencianes han pres una posició fa pocs dies, triant un model consultiu molt més objectiu i evitant que les persones integrants d’aquest consell consultiu provinguen de la seua condició d’alt càrrec i per tant de designació directa del govern de torn, com ocorre amb el consell de l’Autoritat Independent de Protecció a l’Informant (A.A.I.)

S’afirma que era un canal vital. No obstant això, la participació de l’associació que representa l’autor en aquest Consell ha sigut, en la pràctica, inexistent. S’insisteix en la seua rellevància, però cal recordar que, en relació amb l’anterior codi ètic, tan sols dues entitats van presentar aportacions durant el tràmit d’audiència: AVACU (en matèria de recepció de regals i obsequis) i la plataforma ciutadana “Castelló per la Justícia i contra la Corrupció”. El patró es repeteix en el nou Codi Ètic recentment aprovat: únicament la citada i Transparència Internacional Espanya van fer dues observacions. És un canal fonamental… del qual manquen les altres agències autonòmiques i, per descomptat, l’Autoritat Independent estatal recentment creada.

Açò ens condueix a la següent afirmació de l’autor: que el nou Codi de Conducta “rebaixa greument els estàndards previs d’integritat i transparència”. Només per posar la qüestió en context, convé advertir que dues institucions tan prestigioses com Les Corts Valencianes (institució a la qual està adscrita l’AVAF) i l’Oficina Andalusa Antifrau, entre altres, l’estan encara elaborant.

Però una declaració tan altisonant, sumada a l’acusació de “rebaixa de garanties institucionals” i “buidatge progressiu de funcions”, resulta impactant, però no es fonamenta en cap dada. La realitat és una altra: l’AVAF continua depenent orgànicament de Les Corts, no del govern de torn; no ha patit retallades pressupostàries, no s’han reduït les seues competències, continua remetent expedients al Ministeri Fiscal i ha incrementat la seua activitat operativa.

Les dades, sempre tossudes, ho corroboren: la càrrega viva de treball quan vaig prendre possessió era de 659 expedients, una herència rebuda que, no obstant això, a data d’avui es redueix a 555 expedients, i això malgrat haver-se rebut 301 noves denúncies en 2025. A 23 de juliol de 2024, el retard en l’atenció de denúncies superava els 15 mesos; en canvi, les presentades en 2025 s’estan tramitant dins dels terminis legals. En el que portem d’any, s’han sol·licitat quatre proteccions per part d’informants, una ampliació d’altra actuació de protecció i s’ha proporcionat assessorament directe a nou persones. Els grups parlamentaris han realitzat peticions d’informació de manera constant des de juliol de l’exercici passat, 55 peticions d’expedients d’aquesta agència que han sigut ateses en temps i forma. La majoria d’aquestes peticions es corresponen amb el període de la direcció anterior.

Senyor García, amb tota cortesia, he de dir-li que les seues afirmacions no s’ajusten a la veritat. Entenc que potser es base en el que ha llegit o sentit, i vosté ho amplifica, sense mala intenció. Però vosté es dedica professionalment a l’àmbit del compliance, on contrastar les acusacions infundades amb dades verificables i fonts fidedignes hauria de ser la norma.

Una altra fal·làcia reiterada és la suposada pèrdua d’independència de l’AVAF després de la reforma de 2024. En aquest punt, convé acudir a l’hemeroteca —i al BOE—:

El nou sistema d’elecció del director general de l’AVAF —que preveu una doble volta, amb majoria qualificada del Ple de Les Corts de tres quints en primera votació i majoria absoluta en segona— no és fruit d’un capritx polític conjuntural. Ja va ser proposat en 2022 pel mateix equip directiu anterior, precisament per a evitar bloquejos parlamentaris i reforçar l’estabilitat institucional. Resulta paradoxal que qui el va impulsar siguen ara els principals detractors del model. Cal assenyalar que es tracta del mateix sistema vigent en l’Oficina Antifrau de Catalunya i en l’Agència Antifrau d’Andalusia, institucions que no han rebut crítiques per part de qui ara es s’esgarren les vestidures al País Valencià. El que en altres comunitats es presenta com un exemple de consens i garantia democràtica, ací es pretén mostrar com una amenaça a la independència institucional.

Aquest procediment resulta molt més exigent que el contemplat per a l’Autoritat Independent de Protecció de l’Informant (A.A.I.) estatal, el president de la qual és nomenat directament pel Consell de Ministres, a proposta del ministre de Justícia, amb rang de subsecretari i després de compareixença parlamentària en comissió. On queda, aleshores, la presumpta superioritat del model estatal? De qui depén un subsecretari?

La independència institucional es mesura pel mètode de designació i també per un conjunt de garanties estructurals —adscripció parlamentària, autonomia pressupostària, marc jurídic específic— de les quals encara manca l’A.A.I.

No és menor el fet que el president designat per a l’autoritat independent estatal siga soci fundador de Transparència Internacional Espanya, exmembre del consell assessor de la Fundació “Hay Derecho” (ambdues organitzacions integraven el derogat Consell de Participació Ciutadana de l’AVAF), i també va ser integrant del Comité d’Ètica de l’AVAF fins a la derogació de l’anterior codi ètic, decidida pel signant actual d’aquestes línies. Sempre és més difícil atacar un sistema gràcies al qual la persona triada és un col·laborador pròxim.

En definitiva, la crítica selectiva a la independència de l’AVAF revela més nostàlgia per una hegemonia perduda que una preocupació real per les garanties institucionals. La coherència —com el sentit de l’humor— és un bé escàs, però profundament necessari.

Estic a la vostra disposició per a qualsevol ajuda, recomanació o consell que rebem de la vostra associació, que serà valorada i agraïda sempre que la finalitat siga la prevenció i la lluita contra el frau i la corrupció.

Eduardo Beut

Director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana

Enviat al mitjà: 25 de juny de 2025