Sota el lema “L’urbanisme i el risc de corrupció” l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana va commemorar el passat 12 de desembre, per sisena vegada, el Dia Internacional de Lluita contra la corrupció.
Un grapat de triats experts van parlar de l’importantíssim paper de la ciutadania davant el fenomen de la corrupció urbanística que, de forma organitzada, pot i deu, defensar l’espai públic del qual tots som legítims propietaris. Ens van comptar en primera persona casos en els quals la lluita contra aquesta xacra, malgrat ser molt dura, aconsegueix no sols revertir situacions, sinó també imposar merescudes condemnes als qui grollerament infringeixen la llei en el seu propi benefici.
També vam tindre l’oportunitat de conéixer la visió jurídica d’aquest lamentable atropellament al bé comú. El bé jurídic protegit en la corrupció urbanística és la utilització racional del mitjà com a recurs natural limitat i l’adequació del seu ús a l’interés general. Es tracta d’un bé comunitari que no té un titular concret, sinó que la seua lesió perjudica, en major o menor mesura, a tota una col·lectivitat, perquè els escàndols de corrupció lligats a l’urbanisme tenen un enorme impacte: econòmic, ambiental i social.
Entre les causes d’aquest fenomen s’assenyala l’excessiva discrecionalitat amb què els Ajuntaments han exercit i exerceixen la funció planificadora. Convenis urbanístics amb particulars que atorguen a aquests un paper decisiu, promocions immobiliàries com a caldo de cultiu, o tecnoestructures funcionarials, bé fent desistiment de les seues funcions, bé servint activament de corretja de transmissió.
L’ONG Transparència Internacional ha assenyalat que l’àmbit on la corrupció és més elevada a Espanya és el local. En aquests governs, sobretot en els situats en la costa o en els voltants de les grans ciutats, la qualificació del sòl urbà és l’origen dels majors casos de corrupció.
S’adverteixen greus problemes, almenys, en quatre grans àrees: la normativa, la burocràtica, la política i la judicial.
La hiperregulació, o fins i tot a vegades la regulació tramposa, deixa oberta la porta a l’arbitrarietat, la confusió i l’opacitat, la prepotència en la presa de decisions i el mal govern.
L’obertura d’activitats i el seu funcionament sense la concessió de les oportunes llicències fent els ulls grossos o l’excessiu retard d’autoritzacions en temes senzills que hagueren de resoldre’s amb major eficàcia, són disfuncions del sistema que és necessari corregir.
Formació i informació, tant del funcionariat com dels càrrecs electes i no electes, són fonamentals per a previndre la desviació de qualsevol conducta. Les conseqüències no són fútils: possibles delictes de prevaricació, malversació de fons públics, suborns, blanqueig de capitals, organització criminal, tràfic d’influències, finançament il·legal de partits polítics; o com menys, sancions administratives, que han de ser proporcionals, dissuasives i efectives; a més d’aquelles conseqüències que malgrat ser intangibles, tenen una repercussió fins i tot més perjudicial: el mal reputacional, la desconfiança de la ciutadania en les seues institucions i en els qui les governen, la fallida del principi d’igualtat i la desvinculació del bé comú i de l’interés general en benefici d’uns quants.
No podem negar la lentitud de la via judicial, amb causes que es prolonguen una mitjana de huit anys; justícia que és onerosa, i que no pot ser costejada pel ciutadà mitjà. A més, moltes vegades embullada: L’assumpte resulta que és contenciós quan es va plantejar per la via penal, o viceversa, si es va plantejar l’acció penal, els fets acaben no ajustant-se als elements del tipus, ja que no tot el que és corrupció està recollit en el Codi Penal.
També el Codi Penal requeriria una profunda reforma, així com la Llei processal. La complexitat d’aquests assumptes fa inviable que es puguen escometre adequadament, amb els escassos mitjans personals i materials de què es disposa. Des del nostre punt de vista, els delictes de corrupció haurien de ser de coneixement d’una justícia especialitzada, com ha ocorregut amb temes tan particulars i repudiables com la violència de gènere.
Curiós resulta que, encara que urbanitat i urbanisme, procedeixen d’idèntica etimologia, urbs-urbis en llatí, els seus significats actuals més comuns siguen summament distants.
Segons la RAE, urbanitat és el comportament d’acord amb els bons modals que demostra bona educació i respecte cap als altres.
No obstant això, segons la RAE, urbanisme és l’ordenació dels edificis i espais d’una ciutat; la concentració i distribució de la població a les ciutats.
Davant això i amb tots els meus respectes als acadèmics, és preferible en aquest cas acudir a la Wikipèdia, que defineix l’urbanisme com l’estudi de com els habitants d’àrees urbanes, pobles i ciutats, interactuen amb l’entorn construït. Afig l’enciclopèdia lliure la necessitat de la planificació urbana, centrada en el disseny físic i la gestió de les estructures urbanes. En el seu conjunt, estudia les relacions socials, econòmiques i ambientals que tenen lloc dins del fenomen urbà.
Devem el terme urbanisme a l’enginyer de camins català Ildefons Cerdà, a la fi del segle XIX. Home polifacètic, va escriure la Teoria general de la urbanització (1895), obra pionera per la qual se’l considera un dels fundadors de l’urbanisme modern. El seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX mitjançant el Pla Cerdà, amb el qual va crear el barri de l’Eixample.
Segons Cerdà, la urbanística és la planificació dels diversos llocs i ambients en els quals es desenvolupa la vida material, sentimental i espiritual en totes les seues manifestacions, individuals i col·lectives, i comprén tant els assentaments urbans com els rurals. El benestar de la població, resident o forastera, constitueix l’objecte últim de la urbanització. Cerdà deia: «Heus ací les raons filosòfiques que em van induir i van decidir a aportar la paraula urbanització, no sols per a indicar qualsevol acte que botiga a agrupar l’edificació i a regularitzar el seu funcionament en el grup ja format, sinó també el conjunt de principis, doctrines i regles que han d’aplicar-se, perquè l’edificació i el seu agrupament, lluny de comprimir, desvirtuar i corrompre les facultats físiques, morals i intel·lectuals d’home social, servisquen tant per a fomentar el seu desenvolupament i vigor com per a augmentar el benestar individual, la summa forma del qual la felicitat pública».
I afegia, «Quan s’ha tractat d’un projecte de construcció, reforma o eixample d’una ciutat, s’ha lliurat tot a l’empirisme facultatiu, creient que consistia tot a agafar un pla més o menys exacte de la localitat, traçar sobre ell un sistema de línies que, sent més o menys seductor a la vista dels profans, haja afalagat els interessos privats de les persones que directament o indirectament podien influir en la seua aprovació».
Així doncs, donat l’abús que s’exerceix per qui ha d’adoptar decisions, ja siga en el desenvolupament urbanístic d’una localitat, en l’adjudicació d’obres o en el compliment de la normativa, és fonamental la transparència i comptar amb mecanismes per a evitar que aquest atac a l’interés general puga dur-se a terme.
La corrupció urbanística suposa, en la immensa majoria dels casos, la impossibilitat total i absoluta de recuperar els actius perduts, perquè encara en el cas, molt hipotètic, que es decreten indemnitzacions, la reparació total del mal és ja pràcticament inviable. El desenvolupament sostenible significa satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures.
En definitiva, el progrés urbà és la creació d’espais comuns habitables, saludables i sostenibles on desenvolupar la vida humana i les seues múltiples interrelacions. És imprescindible integrar la política de protecció mediambiental en el nucli de les nostres polítiques d’energia, transport, consum, residus, agricultura i cura i manteniment dels nostres boscos. Augmentar la conscienciació i la prevenció, administrar adequadament els recursos públics, que no sols han d’atendre l’adequada i honesta protecció del territori, sinó també la nostra sanitat, educació, els serveis socials i tantes altres necessitats públiques bàsiques.
Sabem on estan les solucions, només resta treballar fermament per a posar-les en pràctica.
Teresa Clemente García
Directora adjunta i d’Assumptes Jurídics de l’Agència Valenciana Antifrau
Una vegada vist el documental «Corrupció: Organisme nociu», l’alumnat realitza preguntes, que en aquest cas es van centrar en l’origen i causes de la corrupció, l’impacte social i els costos col·lectius que suposa, la percepció de la corrupció en la nostra societat i en altres països del nostre entorn.