Us presentem ací la nostra Comunicació “L’abús de l’urbanisme com a font de finançament local. En clau d’integritat pública”, que va ser seleccionada i presentada en el Congrés Internacional d’Usos del Sòl per a fer ciutat (Universitat de València), i que teniu a la vostra disposició en la web de la AVAF[1]. Ací van les principals claus:

 1.- La necessària vinculació entre l’urbanisme  i la sostenibilitat. Partim ací de la indissociable definició legal del desenvolupament territorial i urbanístic des del prisma de la sostenibilitat. I és que, després de l’època del boom urbanístic en la nostra Comunitat i els demolidors efectes de la crisi financera posterior, especialment dura amb el sector immobiliari, la normativa s’ha orientat cap a la prevalença del paradigma ambiental.

2.-Altres aspectes d’especial consideració a l’hora de regular els usos del sòl en les urbs estan directament relacionats amb la integritat pública o, més ben dit, amb la seua escassa aplicació en l’àmbit urbanístic i els riscos que això comporta.[2] En efecte, una administració pública local o ens del sector públic instrumental que, amb competències o participació en el procés de creació de ciutats, mire cap a un altre costat i pospose el compliment de les obligacions relatives als marcs d’integritat pública estarà obrint les portes a practicar les seues polítiques públiques de vivenda o activitats econòmiques amb base en interessos privats, xocant de pla amb els principis constitucionals de bona administració (objectivitat, imparcialitat, eficàcia, eficiència, legalitat, entre altres).[3]

3.- També en l’àmbit urbanístic (donada la seua estreta vincul·lació a la contractació del sector públic) s’ha produït l’abús de la figura de construcció jurisprudencial i de naturalesa excepcional de l’enriquiment injust[4] com a justificació per a realitzar encàrrecs de prestacions al marge de la legalitat vigent.

 4.- L’Urbanisme ha generat en els anys de grans expansions i desenvolupaments urbans ingressos importants derivats de l’acció urbanística dels ens públics, sent una justificació bastant estesa la insuficiència de fons d’altres capítols del pressupost. Analitzem els impostos vinculats amb l’urbanisme, així com les Taxes, Contribucions Especials, Convenis Urbanístics…

5.- No obstant això estes justificacions curtterministes, ens hem trobat amb conseqüències devastadores dels anys d’expansió dels desenvolupaments urbans; estos porten aparellat un increment de la població i, amb això, un augment de les obligacions de prestació de servicis públics com ara: el manteniment d’infraestructures; la construcció de centres de salut, culturals, esportius, mediambientals, entre altres servicis de prestació obligatòria previstos en la normativa de règim local.

 6.- En general, l’activitat econòmica que genera l’urbanisme, quan esta deriva d’un bon lideratge i aplica una bona gestió, és positiva. No obstant això, la falta de planificació urbanística porta implícita molts riscos que poden conduir al balafiament de diners públics o a l’augment de les desigualtats socials.

El sistema jurídic-administratiu de l’ordenació i planificació del sòl, ha propiciat la implantació d’un urbanisme sense control i contrari a la integritat, que desvirtuen el propi sistema jurídic. La falta de justificació de l’actuació urbanística conduïx a una possible desviació de poder, al marge d’incórrer en sengles responsabilitats de diversa índole. L’urbanisme és, en efecte, una de les principals àrees de pràctica carregada de riscos potencials de corrupció. Al llarg de tota la geografia, no falten casos de corrupció urbanística i per tant d’un model de creixement urbà desmesurat, insostenible, irracional, i en conseqüència contrari a l’ètica pública.

7.- En l’àmbit autonòmic, la creació de l’Agència Valenciana de Prevenció i Lluita contra el frau i la corrupció (AVAF) o de l’Agència Valenciana de Protecció del Territori (organisme autònom de la Generalitat per a l’exercici de les competències autonòmiques en matèria de protecció de la legalitat urbanística) són evidències del rebuig social cap a les irregularitats urbanístiques contràries a la integritat pública i, en definitiva, als interessos generals.

8.- La nostra comunicació posa l’accent en el fet que l’únic  camí possible cap a la creació de ciutats i l’ordenació dels seus usos des d’una perspectiva de servir als interessos generals, és en clau d’integritat pública, la qual cosa passa per una planificació urbanística coordinada amb l’econòmica, que evitarà l’ús indegut de l’urbanisme com a font de finançament, minimitzant el balafiament de diners públics o la perversió de fins tan legítims com el repartiment equitatiu de beneficis i càrregues.

9.- Per a aconseguir un desenvolupament territorial i urbanístic sostenible, hem d’evitar conductes contràries a la integritat, interioritzant en tot el sector públic, totes les normes ja previstes en l’ordenament jurídic que dissenyen un sistema d’integritat pública. Així per a la implementació de la integritat, s’hauria de realitzar una autoavaluació prèvia dels riscos inherents, en matèria d’urbanisme.[5]La implantació dels Canals de Denúncia ja constituïx una obligació legal per al conjunt de les administracions públiques, de conformitat amb la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informen sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció.

10.– El foment dels controls tant interns com externs, en tot el procés de presa de decisions en l’àmbit de l’urbanisme, contribuirà a minimitzar les conductes contràries a la integritat, i d’esta manera permetre uns desenvolupaments urbans, concordes amb esta . I això sent exigents amb la transparència dels plans urbanístics.

En suma, de la interpretació harmònica de l’ordenament jurídic i de la implantació d’una administració pública transparent dependrà que el model de territori triat siga racional, sostenible i ètic i en definitiva trobe la legitimitat del conjunt de la societat, bandejant pràctiques contràries a la llei, al dret i a la integritat pública.

Quedem a la seua disposició per a qualsevol consulta o aclariment: prevenció@antifraucv.es.

 Irene Bravo Rey                       

Directora de Prevenció, Formació i Documentació.

 Jorge Ciganda Teruel

Tècnic de Prevenció general.

[1] Comunicació del Congrés

[2] En eixe sentit, pot consultar-se també el Manual de l’OCDE sobre Integritat Pública, OECD Publishing, Paris. https://doi.org/10.1787/8a2fac21-es.

[3] L’article 103.1 de la Constitució espanyola de 1978 expressa: “L’Administració Pública servix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb sotmetiment ple a la llei i al Dret.”

[4] Vinya. Recomanació general AVAF: “La via de l’enriquiment injust en el sector públic: ús o abús?”, aprovada per Resolució del Director núm. 122/2020, d’11 de maig. https://www.antifraucv.es/wp-content/uploads/2021/12/recomendacion_enriquecimiento_injusto-cast.pdf

[5] Guia AVAF: “El Pla d’integritat pública: full de ruta i annexos facilitadors” https://www.antifraucv.es/wp-content/uploads/2023/09/18092023-actualizacion-2023-guia_avaf_plan_integridad_publica-1.pdf