Jornades

En 2007, un jove consultor gaudia dels seus ascensos laborals gràcies a la seua gran vàlua en computació. Al maig de 2013, decideix abandonar el seu propi país per a donar alerta del que, posteriorment, suposaria una de les majors irregularitats comeses per una de les primera potències econòmiques i militars del món: els Estats Units estava vigilant il·legalment a molts ciutadans i autoritats d’altres països, sota la garantia del secret d’Estats. La seua acció, denunciar públicament i enfrontar-se a les acusacions i a una persecució, es va dur a terme tan sols per “principis” [1], sense cap mena d’incentius.
Per a incrementar les probabilitats que aqueixes denúncies es produïsquen, s’utilitzen una sèrie d’incentius que puguen facilitar la percepció que, a través d’aqueixa acció, l’individu rebrà alguna cosa a canvi. “Cal usar incentius per a afavorir o facilitar accions particulars” [2]. Sota aqueix lema, les economies intervingudes han delegat sobre els incentius la funció a la qual ells difícilment poden arribar per una falta de recursos sobre uns certs entorns. Si l’Estat no pot, els ciutadans que el conformen poden ser els encarregats de portar a la Justícia a aquells que han incomplit les normes.
Sobre aqueixa base van nàixer els “cazarrecompensas” (bounty hunter), agents privats majoritàriament americans que recorrien el territori recuperant fugitius o executant les finances, sense les mateixes garanties i responsabilitats que les autoritats oficials. El Dr. King Schultz acompanyat de Django, recorrent el territori de Texas a la recerca dels criminals més buscats del sud dels Estats Units ens recorda com durant un temps va ser el mètode més “eficaç” d’impartir justícia.
Sembla una qüestió d’agilitació processal, però s’ha convertit en una qüestió psicològica i social: el nostre disseny social ha sigut transformat pel nostre sistema polític i econòmic, per això els incentius tenen un major o menor efecte segons on ens trobem. Poden aquests incentius econòmics ser una persuasió als ciutadans?: podrien ser-ho. El perill dels premis s’ha materialitzat al llarg de la nostra història: des dels “chivatazos” durant el III Reich, fins a la nostra pròpia història, en la qual van sorgir riqueses sobre terratinents i milers de ciutadans van perdre les seues finques per denúncies anònimes sobre la ideologia política contrària d’uns altres. En aqueixa línia, la qual cosa a l’inici es concebia com un element de persuasió per a atraure informació, va acabar convertint-se en un element de coacció Estatal, a través del qual l’Estat exercia violència sobre uns pocs, amb la col·laboració dels altres punts.
No obstant això, ha transcorregut un temps prudencial sobre el qual els incentius han evolucionat i han deixat de tindre aqueix significat (almenys ara com ara). Per al que ens competeix, l’incentiu que aporta eficàcia a la detecció i correcció de les irregularitats administratives o il·lícits penals es confon amb premis econòmics a labors ètiques. En un món ideal, tots els ciutadans denuncien motu proprio aquelles irregularitats que presencien: un policia nacional m’intenta subornar per a llevar-me una multa, un alcalde contracta la seua cunyada, o el meu veí del sisé pis no dona d’alta a la seua assistenta. Així sembla ser l’exemple que ens intenten transmetre des de la regió nòrdica, que agrana bé la seua trinxera d’actituds immorals sobre el propi territori.
No obstant això, en l’altre costat de la balança, la regió del nord del continent americà ens transmet que el millor mètode per a intentar arribar a un món ideal és atorgar quanties econòmiques als ciutadans, perquè, i seguint a Ruth W. Grant, aqueixos incentius “són els fils que ens mouen”. Observats els números, als Estats Units s’atorguen quanties desorbitades per denunciar trames corruptes, arribant a fer multimilionaris a molts denunciants de corrupció. Són aqueixos els fils que els mouen?
En el nostre territori, tenint en compte que manquem d’una regulació estricta a nivell nacional sobre aquests punts que hem tractat, els denunciants de corrupció declaren que no hi ha premi que suplisca les seues mancances: el problema no està en el premi, està en la justícia. Els nostres incentius no s’assemblen als dels nostres veïns, perquè la nostra societat no és igual que la societat americana, ens separa l’oceà atlàntic i diversos processos històrics que han tingut influència en la nostra evolució com a societat. Per aqueix motiu i molts altres, part de la doctrina actual rebutja els incentius econòmics com a manera de motivar a la societat, però sense aportar resposta al problema. Es rebutja “perquè sí”, sense contribuir amb possibles recomanacions per a atorgar incentius als denunciants, quan la realitat demanda elements que incentiven aqueixes denúncies.
Diversos estudis no sols posen el focus sobre la justícia, sinó també sobre la diferència social que afecta aqueixa concepció: en territoris on el cost de denunciar és molt major, els premis econòmics són la clau per a desenvolupar una política criminal adequada contra la corrupció. Aqueixa obligació “cívica” ciutadana de denunciar corrupció es converteix en alguna cosa que destorba al propi ciutadà, perquè no coneix la repercussió que té la corrupció sobre el seu dia a dia, i li suposa una càrrega difícil d’afrontar, pal·liant aqueix aspecte negatiu amb recompenses econòmiques atractives per a les classes més baixes. Així ho expliquen *Soares i *Tenshin [3] quan justifiquen la importància dels incentius econòmics sobre països amb una frontera àmplia de classes, però la seua inutilitat en aquelles societats on no existeix una marcada desigualtat.
Major protecció, garantia en l’anonimat de les denúncies, tercers facilitadors d’informació, protecció a l’entorn familiar, assessorament jurídic gratuït, assistència psicològica i garantia que el procés no comportarà cap cost per al denunciant. Aquestes podrien ser les mesures lògiques per a tindre en compte – sobretot considerant que són, moltes d’elles, peticions dels denunciants de corrupció – però hui no es consideren perquè no està en debat la seua figura, sinó el que s’espera de les seues denúncies, més enllà de la inclusió dels canals de denúncia. Però, perquè aqueixos canals de denúncia tinguen un ús efectiu i no queden sobre el que Concepción Campos identifica adequadament com “bla-bla-bla”, hem de donar uns certs incentius als seus potencials usuaris, donant-los una major confiança en la seua utilitat i una percepció de protecció.

María Cristina Fernández González

Investigadora al Centro de Investigación de Gobernanza Global / Consultora

Universidad de Salamanca

[1] SNOWEN, E. Vigilancia permanente. Booket. 2019.

[2] GRANT, R. Los hilos que nos mueven: desenmarañando la ética de los incentivos. Avarigani. 2021.

[3] BUGARIN, M; TENSHIN, T. Ética & incentivos: devemos recompensar quem denuncia corrupção? Revista Direito GV, 2017, vol. 13, p. 390-427.