La pedra angular de qualsevol estratègia d’Estat en la lluita contra la corrupció resideix en la protecció de les persones que la denuncien. Espanya, catorze anys després d’adherir-se a la Convenció de Nacions Unides contra la Corrupció, segueix sense fer les reformes del seu sistema legal i institucional i no garanteix la protecció per als qui ho arrisquen tot en alertar de l’existència de pràctiques corruptes en les institucions públiques o en l’àmbit de les empreses. Ara, una Directiva de la Unió Europea, aprovada pel seu Parlament, incideix sobre el mateix i exigeix als Estats membres, que encara no ho hagen fet, que adeqüen les seues lleis per a crear canals segurs d’alertes i sistemes efectius de protecció per als Whistleblowers. Per a recordar-ho i reflexionar sobre això, el 23 de juny ha sigut triat pels organismes internacionals de lluita contra el frau i la corrupció com el Dia de l’Alertador.
La corrupció és una sagnia per la qual anualment desapareixen del nostre sistema econòmic 60.000 milions d’euros, segons estudis del Fons Monetari Internacional; dels quals, 47.500 d’aqueixos milions es perden només en l’àmbit de la contractació pública, com assenyala la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, bé per sobrecostos, bé per majors preus dels reals per absència de concurrència i controls eficients en l’execució i compliment dels contractes. Bona part d’aqueix immens cabal alimenta l’economia negra amb la creació de fortunes brutes que acaben en paradisos fiscals. La corrupció atenta contra el principi constitucional d’igualtat i posa a les administracions públiques al servei de trames fosques. Una societat democràtica que busca el benestar i la felicitat dels seus ciutadans no ha de permetre que això continue ocorrent. Els recursos públics obtinguts a partir dels impostos que paguen tots els ciutadans, només han de servir a l’interés general i al benefici de la col·lectivitat.
No obstant això, l’absència de sistemes d’integritat que regulen la gestió pública, de reformes legals que previnguen i lluiten contra aquestes males pràctiques i, especialment, l’alarmant dèficit d’exemplaritat institucional, continuen fomentant la cultura on la corrupció es considera com una cosa “natural” i qui la denúncia, un delator o un “acuseta”.
Ho sap bé l’Agència Valenciana Antifrau (AVAF), única institució pública de l’Estat espanyol que per una llei del parlament valencià té entre les seues funcions la protecció de les persones que denuncien el frau i la corrupció. Les dues desenes de persones protegides, en els poc més de dos anys de funcionament, són un corol·lari de situacions, un indicador que la corrupció continua estant inserida en les nostres estructures i que són necessàries modificacions importants del nostre sistema jurídic perquè deixen de ser víctimes per complir amb el seu deure, que no ha sigut un altre que defensar una administració pública íntegra i al servei de l’interés general.
El retard d’Espanya a adaptar les seues normes anticorrupció està provocant que es dicten sentències com la recent d’un jutjat de Sevilla que condemna a dos anys de presó pel delicte de revelació de secrets a un treballador, Roberto Macías, que va fer públiques les factures que acreditaven la desviació de subvencions del seu sindicat quan aquestes factures havien d’haver estat exposades en el seu portal de transparència havent hagut de perdre per tant, des de fa molt, la condició de “informació secreta”, i la seua revelació permetia recuperar desenes de milions d’euros defraudats. Pel mateix tipus penal però amb millor sort, es va perseguir a Hervé Falciani quan la llista amb tots els defraudadors fiscals que ell va entregar a les autoritats va permetre a Espanya recaptar centenars de milions d’euros. L’absència d’eximents o atenuants molt qualificades està impedint que empresaris que han sigut extorquits per trames corruptes denuncien el funcionament d’aquestes trames i d’aquesta manera es destapen casos que continuen latents dins de les nostres administracions. I, per si no fos prou, la insuficiència normativa en l’efectiva protecció dels denunciants, els condueix a un calvari de plets i demandes interposades amb diners públics per autoritats i trames corruptes que a més de suposar-los una ruïna econòmica, els fa fallida la seua vida personal i professional. El nostre actual ordenament jurídic desincentiva i dissuadeix la denúncia de la corrupció.
La Directiva EU 2019/1937 de protecció de les persones que denuncien infraccions de l’ordenament jurídic pretén precisament evitar això. Tanmateix, també ho pretenia la Convenció de Nacions Unides contra la Corrupció. Esperem i desitgem que amb la Directiva no ocórrega el mateix que amb la Convenció.
Fecha de publicación: 23/06/2020
