La recent Llei 1/2022, de 13 d’abril, de Transparència i Bon Govern de la Comunitat Valenciana, en precisar els seus principis generals, defineix la integritat amb aquestes paraules:
“les persones al servei de l’administració, ocupen o no un càrrec públic, han de generar confiança i vetlar per la qualitat democràtica de les institucions públiques i la seua reputació davant la ciutadania. L’exercici de les seues funcions s’ha de caracteritzar per la imparcialitat, l’objectivitat, l’honestedat, el respecte al marc jurídic i l’observança d’un comportament ètic absent d’arbitrarietat, orientat al compliment i la satisfacció dels interessos generals”.
La presència d’aquesta preocupació i valors en l’ordenament jurídic valencià afona les seues arrels en les albors de l’etapa foral. En efecte, en les primitives disposicions normatives concedides per Jaume I a la ciutat de València (Consuetudines Valentiae) i en els Furs (Fori Valentiae, 1251 i Furs de València, 1261) concedits posteriorment amb caràcter general per a tot el regne, la integritat impregna molts dels seus preceptes. És un valor que preservar i una virtut a practicar pels qui exerceixen oficis públics. I, en conseqüència, aquelles conductes que denoten falta d’honestedat o arbitrarietat, en tant que contràries a la integritat, han de ser sancionades.
A partir de la recopilació disponible en el Arxiu Virtual de l’UJI, de les primeres normes concedides per Jaume I, entre 1238 i 1271, a la ciutat i poble valencià, he realitzat una selecció de preceptes que tracten de preservar les conductes íntegres i sancionar les que suposen qualsevol tipus d’actuació corrupta.
La lectura atenta de Els Furs permet conéixer la importància que la integritat, com a valor, té al llarg de tot el text normatiu. Prova d’això és la frase amb la qual s’inicia el text “Com manamens sien de dret honestament viure” i la justificació de la necessitat de posar per escrit el Dret “aver memòria de totes cuses e que en neguna cosa hom no·s desviàs”. Totes dues afirmacions apunten clarament cap a la integritat: les persones han de viure honesta i rectament.
Des d’una perspectiva institucional, en regular la cort de justícia i els oficials que han de servir en ella, Els Furs estipulen que la persona que exercisca l’ofici de batle, així com tots aquells que tinguen a càrrec l’administració de rendes reals, no hauran d’intervindre en cap plet criminal o civil, “sinó tant solament los pleyts e els demandes qui seran sobre los sensals nostres o les altres rendes nostres”. Tampoc actuar com a advocats ni assessors de ningú. El rei vol evitar qualsevol tipus de conflicte d’interessos que puga influir en la recta administració de la Justícia i per això fa incompatible l’exercici de determinades funcions amb unes altres. I prohibeix a la institució sol·licitar i rebre “cosa per donar auctoritat sua”. En l’actualitat, el conflicte d’interessos ha sigut objecte de regulació pel legislador valencià mitjançant la Llei 8/2016, de 28 d’octubre i el Decret 65/2018, de 18 de maig. Per part seua, l’AVAF ha prestat especial interés a aquesta qüestió a través del document Reflexions sobre conflictes d’interés i el docuforum Els conflictes d’interés i la integritat pública. La política de regals, present en l’articulat de la llei valenciana de transparència (arts. 54-56), també està regulada en el codi ètic i de conducta de l’AVAF.
Són interessants també les garanties previstes en els Furs per a preservar la imparcialitat dels jutges i tribunals, entre elles el deure d’abstenció, preveient fins i tot el supòsit que el motiu d’abstenció resulte sobrevingut, durant el judici:
“si la cort o el jutge al començament no ere sospitós, e mentre que·l pleit de la enquisició se menarà serà feyt sospitós per alcuna novela rahó, doncs la cort do a ell altre jutge no sospitós”.
Al llarg del text són freqüents els mandats dirigits a preservar la integritat dels qui exercisquen oficis de provisió real i la dels qui, per algun motiu, estan al servei del rei. Així, per exemple, als arrendataris de les rendes reals se’ls impedeix intervindre com a jutges en qualsevol tipus de procés. Els oficials reals no podran adquirir, ni subhastar ni licitar en una subhasta quan l’objecte d’aquesta siga una renda real. Per a evitar que els qui manejaven informació per raó de l’acompliment d’un ofici públic, pogueren beneficiar-se de la mateixa (abús d’informació privilegiada), se’ls prohibia “comprar alcunes heretats que per juhii o per sentència de cort s’auran a vendre”. Quedava així establida la prohibició que els oficials reals pogueren adquirir heredades prèviament embargades per la Justícia.
En matèria de fe pública judicial i per a aquells casos en què pogueren sorgir discrepàncies respecte al declarat o provat en judici, els Furs atorgaven valor probatori a “los actes públiques que seran feytes en aquell pleyt”, per damunt, fins i tot, del que poguera manifestar de paraula el propi tribunal. Per a major garantia del contingut de les actes processals, les disposicions de Jaume I obligaven a aquelles anaren escrites “per l’escrivà de la cort” en tots els processos amb quantia igual o superior a 100 solguts. Així mateix, les actes escrites en el “libre de la cort” així com “els llibres dels escrivans públichs” gaudien de presumpció de veracitat.
Si malgrat el que s’estableix en els Furs respecte a la integritat amb què havien de comportar-se i actuar els jutges, aquests no procedien amb rectitud i descuraven la seua funció, dictant alguna resolució “contra lo manament de la Costum de València”, les disposicions de Jaume I deixaven clar que el jutge que així procedia “la dita Costum ofen e fa contra ella”. No cabia doncs apartar-se del Dret, ni existia Justícia al marge del dictat de la norma. En cas que una causa haguera sigut jutjada apartant-se del preceptuat en els Furs, aquesta deurà a ser novament jutjada, declarant-se nul el primer judici. Per a aquells casos en què el jutge es corrompa, mediant promesa o lliurament d’alguna cosa, així com en els casos en què, de manera deliberada “per sa pròpria aucturitat absolrà aquell que devie condempnar”, els Furs establien que el jutge fora castigat, donant compte d’això al monarca. Així mateix i respecte de les sentències que hagueren sigut dictades mediant suborn, “per jutges corromputs”, es declara la seua invalidesa (“no vallen per dret”).
Entre les conductes deshonestes que apareixen regulades i sancionades en els Furs, destaquen les falsedats. Així, s’estableixen penes per als qui falsifiquen “lo segell o la bul·la”, fixant el monarca que qui falsifique una carta o segell siga exiliat per a tota la vida i perda tots els seus béns. Finalment, els Furs castigaven severament l’encunyació de moneda falsa: “Aquells qui faran moneda també d’aur com d’argent, sens volentat nostra, sens tot remey sien penjats”, pena que, per expressa disposició de Jaume I, s’estendria a “tots aquells qui hi consentran, ne hi ajudaran”, als qui, a més, se’ls confiscarien tots els seus béns.
La rendició de comptes tampoc era aliena al contingut de els Furs. Prova d’això és la disposició en què s’establia l’obligació de rendir comptes, davant el batle de la ciutat, per als oficials de la cort “en la fí de l’ayn de la sua aministració”, havent de comparéixer també, a tal fi, alguns prohoms de la ciutat que siguen anomenats per a l’ocasió (el que suposa l’establiment d’un doble control: per una autoritat i per l’oligarquia local). Igualment, el batle havia de respondre fidelment de tots les rendes i cabals públics que hagueren entrat en el seu poder durant el seu mandat, així com dels pagaments efectuats amb aquells. Una vegada finalitzara “lo temps de la sua aministració”, havia d’abstindre’s de recaptar cap renda, així com de constrényer a cap deutor. Cal recordar que, precisament, la rendició de comptes és un dels objectes de la vigent llei valenciana de transparència (art. 1.3), sent, a més, una matèria a la qual l’Agència Valenciana Antifrau ha vingut prestant molta atenció, com ho demostren les esmenes que es van presentar des de l’AVAF al text d’aquesta norma legal durant la seua tramitació parlamentària.
La qualitat jurídica de els Furs és innegable. Molts dels seus preceptes estan impregnats de ius commune, la ciència jurídica nascuda a fins del segle XI a Bolonya. Els grans principis del dret romà justinianeu i del dret canònic són presents en el text de Jaume I que va dotar a la ciutat de València i posteriorment a tot el regne valencià, d’un corpus jurídic de primer nivell. La celebració del 9 d’octubre convida també a girar la vista al dret foral valencià i a dedicar atenció als grans valors jurídics i humanístics presents en els Furs. Des d’aquesta perspectiva històric-jurídica, no hi ha dubte que la integritat és part fonamental del nostre ADN i és present en els valors fundacionals del poble valencià.
L’existència de l’AVAF, dins de les institucions d’autogovern que actualment conformen la Generalitat Valenciana, ens connecta amb la nostra millor tradició jurídica al mateix temps que implica una aposta ferma per a la millora de la qualitat democràtica, incorporant una agència que té com a finalitat primordial
enfortir l’actuació de les institucions públiques valencianes per a evitar que es produïsca una deterioració moral i un empobriment econòmic que redunde en perjudici de la ciutadania valenciana (preàmbul de la Llei 11/2016, de 28 de novembre).
Jorge Payá Sellés
Doctor en Dret per la Universitat d’Alacant
Funcionari de l’administració local
