Per als negacionistes de la denúncia anònima no importa què és el que es denuncia, per greu que siga. Importa qui denúncia, perquè sabent qui ha sigut el denunciant els fets es tapen. Volen saber qui denúncia perquè d’aquesta manera es pressiona, es desacredita i es represàlia al denunciant, o bé se l’acusa de falsedat. El missatge és: busca’t un advocat que et defense, que t’assabentaràs. Això és el que constatem en massa ocasions en l’Agència Valenciana Antifrau.

El denunciant és denunciat per trencar la llei del silenci, per salvaguardar l’interés de tots, per defensar-nos dels fraus, de les irregularitats i de la corrupció.

Els negacionistes rebutgen la denúncia anònima, encara que està prevista en la legislació especial i és aplicada per la jurisprudència que expressa l’evolució en l’aplicació de les lleis adaptant el dret a les demandes i realitats socials.

L’Agència Tributària i la Inspecció de Treball i Seguretat Social, per posar dos exemples, reconeixen la denúncia anònima a Espanya, perquè aquesta és, per motius obvis, de gran utilitat.

La llei fiscal no especifica qui pot presentar una denúncia tributària a l’Administració, per la qual cosa la denúncia pot ser anònima; és a dir, el denunciant pot no revelar la seua identitat. El fet que no conste la identitat del denunciant no representa cap obstacle per a tindre en compte la denúncia i examinar la documentació aportada i, si escau, iniciar les corresponents actuacions de comprovació i investigació per part de les autoritats competents.

La Inspecció de Treball i Seguretat Social compta amb una bústia de denúncies, al qual acudir per a notificar tots els comportaments que impliquen precarització laboral en l’ocupació i posar en coneixement qualsevol situació injusta que puga patir un treballador, oferint la possibilitat de comunicar des de l’anonimat les situacions d’abús laboral i incompliments.

També la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) compta amb la seua pròpia bústia de denúncies, que permet l’anonimat, a fi de detectar i, en el seu cas, perseguir i sancionar infraccions al dret de la competència.

En matèria de prevenció del blanqueig de capitals, els subjectes obligats (entitats financeres i de crèdit, asseguradores, empreses de serveis d’inversió i de garantia recíproca, entre altres) han d’establir un canal de denúncies intern de manera que empleats, agents o directius puguen comunicar, fins i tot de manera anònima, qualsevol informació rellevant sobre possibles infraccions en aquest camp.

El propi Ministeri de l’Interior va habilitar, des de l’any 2015, una bústia de denúncies anònim per a casos de terrorisme.

Igualment, en matèria de protecció de dades s’admeten les denúncies anònimes, la qual cosa contribueix a una millor protecció de les persones denunciants i facilita que es denuncien més casos. Això constitueix una bona oportunitat perquè les empreses afronten els seus problemes internament abans que transcendisquen a l’exterior.

Per part seua, la Sala penal del Tribunal Suprem, en una important sentència el ponent de la qual va ser el magistrat Vicente  Magro, Sentència núm. 35/2020 de 6 de febrer de 2020, valguda una denúncia anònima com a origen d’una investigació interna en una empresa per a destapar un frau, fent referència a la Directiva (UE) 2019/1937 i als canals de denúncia, als quals qualifica d’altament eficaces en l’arrancada de la notitia criminis, perquè propicien -diu la sentència, la deguda investigació policial i el descobriment de pràctiques il·lícites o delictives. Afig que una denúncia anònima no impedeix una investigació penal, sinó que exigeix únicament una anàlisi reforçada per a la seua presa en consideració, que pondere la coherència i la versemblança de les dades. Aquesta Sentència recull una doctrina que és continuïtat d’unes altres, dictades també per la Sala penal del Tribunal Suprem, com la Sentència núm. 54/2019 de 6 de febrer de 2019 i la Sentència núm. 318/2013 d’11 d’abril.

La Directiva (UE) 2019/1937 del Parlament Europeu i del Consell de 23 d’octubre de 2019 relativa a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, denominada comunament Directiva Whistleblower, adverteix, en les seues primeres línies, que les persones que treballen per a una organització pública o privada, o estan en contacte amb ella en el context de les seues activitats laborals, són sovint les primeres a tindre coneixement d’amenaces o perjudicis per a l’interés públic que sorgeixen en aqueix context. En informar sobre infraccions, aquestes persones actuen com a denunciants i per això exerceixen un paper clau a l’hora de descobrir i previndre irregularitats i de protegir el benestar de la societat. No obstant això, els denunciants potencials solen renunciar a informar sobre les seues preocupacions o sospites per temor a represàlies. En aquest entorn, és cada vegada major la necessitat de reconéixer la importància de prestar una protecció efectiva als denunciants.

Aquesta Directiva va entrar en vigor a Espanya el dia 17 de desembre de 2019 i el seu termini de transposició a l’ordenament jurídic espanyol va véncer el 17 de desembre de 2021, havent-hi la Comissió Europea représ a Espanya per tal motiu.

Tant la citada Directiva com la Convenció de Nacions Unides contra la corrupció, ambdues directament aplicables en tota Espanya, aquella des de 17 de desembre de 2021 i aquesta des de la seua ratificació pel Congrés dels Diputats segons publicació en el BOE de 19 de juliol de 2006, possibiliten la denúncia anònima.

En desenvolupament d’aquesta Convenció de Nacions Unides i anticipant-se a la citada Directiva, es crea l’Agència Valenciana Antifrau per llei aprovada en les Corts Valencianes el 28 de novembre de 2016, com a institució pública independent amb funcions de prevenció i foment de la integritat i ètica pública, investigació de denúncies, protecció de persones denunciants i capacitat sancionadora.

L’Agència Antifrau, conforme a la seua llei reguladora i a la seua normativa reglamentària de desenvolupament, la qual es troba disponible en el Codi de Lluita contra el Frau i la Corrupció que publica i actualitza periòdicament el BOE, admet les denúncies i comunicacions realitzades per qualsevol persona, tant nominals com anònimes, en aquest últim cas amb plenes garanties mitjançant la bústia de denúncies electrònic de la seua pàgina web. Aquest canal de denúncies opera també com a oficina virtual del personal empleat públic que posa en coneixement de l’Agència les irregularitats que conega o a les quals haja tingut accés.

Es tracta d’un canal telemàtic segur i confidencial, que permet la intercomunicació, perquè per cada comunicació que es realitza s’assigna automàticament un codi alfanumèric a través del qual la persona denunciant, anònima o no, pot accedir al sistema i interactuar amb el personal funcionari de l’Agència, que a més té la condició d’autoritat pública.

S’investiguen, després de la comprovació de la seua versemblança, aquelles comunicacions que contenen una descripció suficient que permeta identificar el fet o la conducta i que estiguen dins de l’àmbit d’actuació de l’Agència Antifrau. No s’admeten, i s’exceptuen en tot cas de l’obligació de comprovar, les comunicacions que resulten faltes de fonament o notòriament falses, o que vulneren drets fonamentals. En aquests casos, l’Agència pot sancionar aquestes conductes o derivar cap a la Fiscalia o l’autoritat judicial les accions pertinents.

No sols dins d’aquest marc actua l’Agència valenciana, sinó que el fan totes les oficines i agències antifrau constituïdes i en funcionament en les Comunitats Autònomes: l’Oficina Antifrau de Catalunya, la de Balears i la recentment creada Oficina Andalusa, que reconeixen l’anonimat en les seues bústies de denúncia com a forma perfectament vàlida de traslladar informació rellevant sobre fets que atempten a l’interés general i al bé comú.

El propi també es fa des de fa temps per òrgans creats en diversos Ajuntaments, com els de Barcelona i Madrid, als quals se sumen ara diverses administracions públiques del territori valencià que estan signant protocols amb l’Agència Valenciana Antifrau, a tal fi i sota el compromís d’integritat pública. Les bústies de denúncies permeten la participació de la societat, acosten la ciutadania a les administracions públiques i augmenten la confiança en les institucions.

Així mateix, des de moltes organitzacions civils es defensa la denúncia anònima, com a Transparència Internacional, que expressament declara que la legislació nacional ha d’incloure mecanismes per a rebre i gestionar les denúncies anònimes, perquè en alguns casos aquesta és l’única via per a donar a conéixer les irregularitats sense patir represàlies.

Reconéixer la possibilitat de la denúncia anònima és la millor manera de protegir la persona que denúncia. La immensa majoria dels empleats públics no s’atreveixen a denunciar per temor a ser represaliats, sent habitual en aquests casos l’acarnissament en la seua qualitat de denunciants, testimonis o perits.

Exigir que el denunciant s’identifique desincentiva les denúncies perquè condueix a qui presencia uns fets o té una certa informació a continuar mirant cap a un altre costat per a evitar problemes, permetent que els corruptes seguisquen amb els seus paranys, sabedors que les persones del seu entorn no s’atreveixen a fer el pas.

En resposta als qui temen el mal que poguera causar una denúncia anònima, cal recordar que aquesta no inicia per si mateixa un procediment de manera automàtica, sinó que es tracta d’una font d’informació, la qual cosa exigeix un correcte i necessari examen per part de l’òrgan o autoritat receptora, ja que aquella incita, o no, a l’actuació d’ofici d’aquesta, després de l’anàlisi de versemblança dels fets. Tal anàlisi o valoració és apreciat en el seu conjunt, juntament amb altres indicis o elements de prova.

Malgrat tot l’exposat, ells, els negacionistes, als qui els interessa que les coses seguisquen com estan, continuaran negant la denúncia anònima, negant-la per a ells i per als seus.

La denúncia anònima és útil. Ningú té perquè témer si té les seues coses en regla. La pregunta és: volem lluitar contra la corrupció?

Teresa Clemente García

Directora adjunta i d’Assumptes Jurídics de l’Agència Valenciana Antifrau